L'habitatge i la salut: drets fonamentals?

Sovint sentim a parlar de «drets fonamentals»: a la televisió, a les xarxes o a les declaracions d’algun tertulià de la ràdio. Ara bé, què són realment els drets fonamentals? S’ha establert un llistat o per a cadascú serien fonamentals uns drets diferents?

Per a Ferrajoli, teòric del garantisme jurídic, són els drets i llibertats que gaudeixen de màxima protecció constitucional, perquè els entén com a universals per a tots els éssers humans com a persones, com a ciutadans, i que no es poden comprar ni vendre.

A l’ordenament jurídic espanyol es troben compresos entre els articles 14 i 29 de la Constitució de 1978 (CE): la igualtat, la vida, la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió, el dret a reunió, el d’associació, a l’educació o a sindicar-se, entre d’altres. Com a fonamentals, aquests drets estan més protegits que la resta.

Al contrari del que es podria pensar, l’habitatge, la salut, l’accés a la cultura o a un medi ambient adequat no tenen aquesta condició, malgrat que estan reconeguts a la carta magna. Els poders públics —executiu, legislatiu i judicial— estan obligats a tenir-los com a guia en la seva acció, però aquests drets depenen de com les lleis els despleguin, és a dir, del contingut que en cada moment el legislador consideri oportú.

“[…] l’habitatge, la salut, l’accés a la cultura o a un medi ambient adequat no tenen aquesta condició [de dret fonamental].”

En canvi, els drets fonamentals tenen un nucli essencial i inalterable, que s’ha de respectar sempre, i la seva limitació ha de ser sotmesa a judici de proporcionalitat, és a dir, a una anàlisi per determinar si la intromissió que es produeix persegueix una finalitat necessària i no existeix cap altre mitjà que l’afecti menys.

El fet que un dret tingui aquest estatus implica, entre d’altres, que el seu contingut ha de ser necessàriament desenvolupat per llei, es pot invocar directament davant dels Tribunals a través d’un procediment preferent i més àgil i arribar, si escau, al Tribunal Constitucional a través d’un recurs d’empara.

En qualsevol cas, que un dret no tingui encara la consideració de fonamental no ha d’implicar un límit i el desistiment en la lluita per aconseguir el seu ple reconeixement legal: el Dret no és una qüestió estàtica, inamovible i rígida. De fet, sovint la societat avança i evoluciona més ràpidament que les seves lleis.

Podríem convenir que l’accés universal a la sanitat o a l’habitatge són grans consensos socials, que han de tenir la seva plasmació legal i constitucional. Per això, si s’elevessin a fonamentals, es blindaria la seva essència —la idea que tothom hi ha de poder accedir— davant dels eventuals canvis legislatius o de govern, i es facilitaria la seva efectivitat a través del control judicial.

“el Dret no és una qüestió estàtica, inamovible i rígida […] sovint la societat avança i evoluciona més ràpidament que les seves lleis.”

Garantir els drets econòmics, socials i culturals no és gratuït, sinó que té costos. En qualsevol cas, és necessari assumir-los si volem assegurar unes condicions dignes de vida per a tota la població. Per tant, cal defensar per tots els mitjans els drets fonamentals conquerits fins ara i treballar per ampliar-los: perquè en un Estat social i democràtic de Dret, legalitat i legitimitat han d’anar sempre de la mà.