La prohibició de les macrogranges, a debat

febrer 2022 / VERSUS

A favor de la prohibició

Aina Trafach

A Catalunya, hi ha més porcs que persones, però, on es troben tots aquests porcs? Probablement en grans explotacions intensives, el que molts podrien anomenar “macrogranges”. Aquest terme, tot i que fa anys que s’utilitza des de l’ecologisme i l’antiespecisme, últimament té una importància creixent en el debat polític.

En primer lloc, considero rellevant definir què és una macrogranja. De fet, aquí és on descobrim la primera problemàtica: no existeix una definició legal concreta. Quan es parla de macrogranges no només es fa referència a explotacions molt grans, sinó a un model concret de ramaderia intensiva i molt poc sostenible. De fet, normalment es fa referència a les explotacions que entren dins del Registre Estatal d’Emissions i Fonts Contaminants segons el reglament europeu, tot i que només s’hi contemplen les granges d’aus i porcs. A més, moltes vegades ens trobem davant de models mixtes on el bestiar està tant en explotacions extensives i intensives depenent del moment de la seva vida. Així doncs, no disposar de definicions legals clares per definir models, dificulta o impossibilita l’obtenció de dades, l’elaboració de polítiques i fins i tot el mateix debat entorn aquestes, arribant al punt que molts governs neguen tenir aquests tipus d’explotacions als seus territoris.

“A Catalunya, hi ha més porcs que persones […]”

Més enllà de la definició hi ha una cosa clara: l’impacte mediambiental que generen. Alguns dels seus efectes es poden evitar, com la mala gestió dels purins que poden contaminar aqüífers. Tanmateix, efectes com l’emissió de gas metà –molt més nociu el CO₂ – o la gran quantitat d’aigua necessària per al manteniment i pel mateix consum del bestiar, són inevitables. Per contra, la ramaderia extensiva aporta beneficis mediambientals com la prevenció d’incendis o la preservació de la biodiversitat en els espais de pastura.

A més a més, les macrogranges responen a un model que precaritza el sector agrícola i ramader des de fa anys. Cada cop més persones són desposseïdes de les seves terres i es converteixen en assalariats de grans explotacions; treballen en pitjors condicions i per menys per tal de poder suplir la gran demanda en terminis poc realistes a canvi de les quantitats ínfimes que els paguen els intermediaris. Això porta als ramaders a necessitar més bestiar encara que aquest estigui en pitjors condicions, i tot i que hi ha regulacions en aquest aspecte, en un model com del que parlem avui, el benestar animal no és una de les prioritats.

“[…] les macrogranges responen a un model que precaritza el sector agrícola i ramader des de fa anys.”

I així doncs, què fem? Reduïm el consum de carn? Moltes vegades es posa el focus en els hàbits individuals de les persones, i si bé és cert que el consum de productes animals s’ha disparat en els últims anys, un menor malbaratament alimentari i unes condicions més justes per part dels intermediaris farien que no fos necessari tant de bestiar i que aquest pogués estar en millors condicions.

En definitiva, la ramaderia està lliure de la necessitat d’immediatesa, grans beneficis i preus baixos imperant, però aquest és un model insostenible que perjudica les persones, els animals i el planeta, que no podrà aguantar gaire temps. Ara és el moment de trobar alternatives.

En contra de la prohibició

Pol Anglarill

Alberto Garzón declarava a The Guardian que a l’Espanya despoblada es construeixen granges de 4.000, 5.000 o 10.000 caps de bestiar, contaminant el sòl, l’aigua i exportant carn de poca qualitat d’animals maltractats. Ja que és inaudit que un ministre ataqui una indústria nacional, i encara més quan aquest és el ministre de consum, s’ha obert un interessant debat sobre les macrogranges.

La realitat nacional és que aquestes macrogranges d’entre 4.000 i 10.000 caps de bestiar són la minoria. De les més de 10.000 explotacions làctiques d’Espanya, només 10 tenen més de 850 vaques nodrisses. A la indústria porcina les explotacions de cicle tancat poden tenir, de manera general, fins a 750 mares. Tanmateix, comunitats autònomes tals com Astúries i Cantàbria només tenen ramaderia extensiva a causa de les característiques del seu terreny.

“La realitat nacional és que aquestes macrogranges d’entre 4.000 i 10.000 caps de bestiar són la minoria.”

Les macrogranges són el resultat de la industrialització del procés d’engreix d’animals. Tal i com ho fan els altres sectors de gran consum, el disseny del procés industrial busca aconseguir un bon producte optimitzant els costos. Gràcies a la productivitat i els controls exhaustius exigits per la legislació europea i espanyola, el consumidor final rep un producte bo i barat, i a més a més durant tot l’any. La contínua oferta que proporciona la intensiva no la trobem en la ramaderia extensiva. A més, les explotacions extensives requereixen un cicle de producció més llarg, costos més elevats i una geografia determinada que no trobem arreu de l’estat. Per tot això, necessita generosos subsidis sense els quals no seria viable. Cal afegir també, que la qualitat de la carn no es correlaciona negativament amb el número d’animals que hi ha a una granja. En el cas de Catalunya, trobem carn de porc de qualitat com la de Ral d’Avinyó o porc Duroc que són engreixats en granja durant un període llarg i alimentats amb cereals tradicionals.

Segons Garzón, per evitar la desertificació de la Costa del Sol és imprescindible baixar la producció de purins. Els emissors de purins són els mateixos animals, i ho fan tant a la ramaderia extensiva (van a parar al mateix camp on creix) com a la intensiva (usats pel cultiu de conreus, que alhora seran l’aliment del bestiar, tot un exemple d’economia circular). Els purins generats en ramaderia intensiva estan controlats, hi ha una tracibilitat d’origen a destí, un límit de litres de purí per hectárea i es mesura la concentració del nitrogen amoniacal.

Una prohibició de la ramaderia intensiva o una limitació dels caps de bestiar no evitaria que els nostres veïns europeus continuessin produint en granges de 10.000, 20.000 i 30.000 animals. Reconeixent que Espanya pertany a la Unió Europea i que el flux de béns és lliure, res impediria que els ciutadans espanyols comencessin a comprar carn de, per exemple, Polònia; ja sigui perquè el preu és més baix o perquè directament a Espanya no en produiríem prou. Sobre la possible voluntat d’aquest govern i pròxims d’actuar al respecte, considero que el camí encertat seria a través de la legislació comunitària, tal com s’ha fet fins ara.

“Una prohibició de la ramaderia intensiva […] no evitaria que els nostres veïns europeus continuessin produint en granges de […] 30.000 animals.”

En resum, aquesta controvèrsia posa de nou en manifest la incomprensió dels governants sobre les polítiques de comerç exterior i la voluntat de la tan assenyalada Espanya buida. Mentre es dediquen a criminalitzar les indústries del turisme massiu o del sector primari anhelant una Espanya pròspera, verda i industrialitzada, estan destruint riquesa sense un pla alternatiu clar i viable.

Més d'aquesta edició...