L'activisme climàtic, a debat

La resposta immediata de gran part de l’opinió pública és escandalitzar-se quan algú llança pintura a quadres protegits per un vidre. Fins i tot quan des dels museus confirmen que no hi ha hagut desperfectes en les obres, la frustració continua vigent perquè en alguns casos els marcs han resultat danyats. És evident que, posats a triar, poques persones posarien la preservació de l’obra per davant de la del planeta. El problema, doncs, és purament simbòlic: com a societat hi ha unanimitat envers la importància de l’art, però no sobre la urgència de la crisi climàtica.

El  missatge constitutiu d’aquestes accions va molt més enllà de la dicotomia entre l’art o la vida. De fet, en cap moment s’exigeix renunciar a l’art per a salvar el planeta, ni encara menys culpabilitzar l’art de la crisi climàtica. L’objectiu principal de les accions és precisament el d’assenyalar la incongruència a l’escala social de valors. Ens indignem amb la possibilitat de pèrdua d’una obra d’art, però restem passius davant la sisena extinció massiva d’espècies. Aquesta és la veritable tragèdia.

“Els Gira-sols”, de Van Gogh; la primera obra “bandalitzada” d’aquest nou moviment. 

L’altra raó de ser de les protestes és la instrumentalització de l’escàndol per tal d’aconseguir espai mediàtic. Les formes tradicionals de protesta s’han normalitzat i resulten innòcues, i també ha quedat palesa l’obsolescència de les manifestacions contra petrolieres o grans empreses que perjudiquen el medi ambient. Ara, en comptes de dirigir l’acció contra el culpable, s’utilitza l’objecte del descontentament com a mitjà per vehicular el discurs. En aquest sentit, no es critica contra l’obra, sinó amb l’obra. 

Tanmateix, la simbologia d’aquest tipus de protestes no s’entén completament sense considerar l’espai on es duen a terme. Els museus són càpsules que ens permeten refugiar-nos del pas del temps, de la contemporaneïtat i dels problemes. Podríem dir que estan sacralitzats, no només pel valor atorgat a les obres que acullen, sinó també pel caire elitista i quasi místic, inclús immortal. Ho veiem, per exemple, en com la restauració d’obres d’art desafia la degradació temporal i s’alimenta d’aquesta pugna constant entre la immortalitat i el pas del temps; entre l’experiència transcendental d’observar una obra d’art i la realitat material. Així, quan les activistes de Just Stop Oil llancen salsa de tomàquet contra els gira-sols de Van Gogh i s’enganxen al marc del quadre, ens estan despertant d’aquest estat oníric per enunciar que la crisi climàtica ja no es pot obviar.

” […] ens estan despertant d’aquest estat oníric per enunciar que la crisi climàtica ja no es pot obviar.”

El moment no podria ser més idoni. El 20 de novembre passat, s’acabava la COP 27 (Conference of the Parties) sense cap acord per reduir gradualment l’ús de combustibles fòssils. Aquesta falta de polítiques climàtiques ambicioses esdevé una justificació més de la utilització de l’art com a avís que se’ns acaba el temps.

Amb tot, això no s’ha de concebre com un atac a l’art, ni com una acusació de la falta d’implicació del món artístic en la qüestió climàtica. De fet, el gran gruix de les representacions artístiques escollides tenen temàtiques naturalistes, com hem vist amb els gira-sols de Van Gogh. Per això, el bany de salsa de tomàquet no és un atac en contra de l’art ni del seu valor, sinó una aliança entre representació i realitat; un avís que, si no actuem, ja no quedaran gira-sols per pintar.