Doble entrevista: Les que Faltaband i Magalí Sare

Quan vas decidir que et volies dedicar a la música?

No hi ha un moment específic. La música ha estat allà des que vaig néixer. Jo vinc de família de músics, tot i que per a mi això no vol dir necessàriament res. En el meu cas estava totalment recolzada: amb instruments per casa des de petita, cantant amb els meus dos germans grans… Sempre he tingut clar que volia fer alguna cosa artística, sobretot com a cantant. Durant la meva vida hi ha molts moments en els quals m’he dit: «No sé fer res més» o «Si no tinc la música em moro». Però clar, a la vida passen moltes coses.

En algun moment et vas dir «això és molt difícil, ho deixo»?

Sí. De fet, vaig deixar la música. Inicialment vaig estudiar piano, però després em van dir que si volia tocar en una banda de carrer no podia. Llavors, em vaig passar a la flauta i vaig fer la carrera professional al conservatori. No encaixava gens en com s’ensenya actualment la música clàssica, ni estava gens d’acord en la separació d’aquest gènere de la resta d’estils com el jazz. Havia de complir unes expectatives molt altes, dedicar moltíssimes hores a estudiar sola… Aquí vaig punxar. Vaig arribar a pensar que no servia per a la música. Va ser  quan vaig començar a descobrir el món autodidacta i quan vaig estrenar-me amb diferents companys, que vaig sentir que hi havia un altre món dins la música. En aquell moment vaig començar a fer jazz. 

Dedicar-se a la música té moments durs: costa molt estalviar i no hi ha gaire estabilitat. A més, sempre sents la pressió d’haver d’estar fent coses. Però a la música es necessita inspiració. En el meu cas treballo perquè m’agrada molt.  

“[..] no estava gens d’acord en la separació de la música clàssica de la resta d’estils com el jazz.”

A la cançó “MALIFETES” parles una mica d’aquestes expectatives que comentaves i admets no haver estat tu mateixa per por a la decepció. Has patit molta autoexigència?

Venint del món de la música clàssica, jo ja vinc amb una gran exigència per una perfecció que, realment, no existeix. Pel que fa a la cançó de «MALIFETES», tot i que me l’enduc a la primera persona, en realitat el que vull expressar és la pressió que sentim les dones en general. Sembla confessional: no sembla una crítica però en el fons sí que ho és. No conec cap dona que no se senti pressionada per cànons que dicten com hem de ser: agradables, intel·ligents, correctes, al servei de… És una herència llarguíssima d’aquesta pressió.

I a la indústria musical has sentit que per ser dona s’esperava més de tu? 

Jo en realitat no he patit molt per això, ja que sempre he tingut una actitud de líder en el sentit creatiu, i d’intentar treballar amb sentit de l’humor però portant jo la batuta. Però, és clar, de cop t’adones que estàs liderant un grup de només homes i saps que, si no estàs a dalt tota l’estona, no et creuran. T’has de treure la seguretat de la màniga encara que aquell dia dubtis de tot. Això és esgotador. I encara és més accentuat en el món del jazz, on en el moment on jo vaig començar hi havien molt poques dones instrumentistes.

A “NO SÉ CANTAR” dius que cantes perquè ets tímida. Com es combina això amb haver de pujar dalt d’un escenari? 

Molta gent es queda amb això! (Riu) És cert que soc una persona molt tímida, amb molts dubtes i amb un món interior ple de pensaments i preocupacions. Em mossego molt les galtes, com aquell qui diu. I això em fa no ser lliure moltes vegades. Però el que em passa dalt l’escenari és que sento que hi ha un gran camp per córrer, que tinc tot l’espai del món. És una qüestió bastant egocèntrica també, però jo ho entenc així. És un espai on em puc expressar sense pressió, encara que això sigui contradictori perquè justament ets el centre d’atenció. Tot i així, em sento com un peix a l’aigua quan estic a l’escenari. A vegades sí que penso que m’agradaria poder portar això a la vida quotidiana, però no em surt. Només dalt de l’escenari puc treure tot el meu món interior que, a vegades, és una mica recargolat.

Et fa por mostrar aquesta vulnerabilitat a les teves cançons? 

Racionalment no em fa por, perquè no sóc diferent de ningú i tots tenim més o menys els mateixos problemes. Això sí, sense perdre de vista la meva classe social: no em relaciono amb gent de classe molt baixa ni amb gent molt rica. Però sí que hi ha temes psicològics i emocionals que ens toquen a tots per igual perquè som humans. Per això no em fa por. A vegades m’he plantejat descartar temes concrets que sento que són massa íntims, però realment són temes que ens afecten a tots. 

Fa uns mesos la cantant portuguesa MARO compartia un vídeo de la cançó “saudade, saudade” on tu cantaves juntament amb cantants catalanes com Judit Neddermann, Rita Payés o Silvia Pérez Cruz. Hi ha molta competència a la indústria musical o hi ha un ambient més de companyonia? Com és la relació entre les persones que esteu en la indústria?

Jo crec que hi ha molt bon rotllo. De fet, ara mateix vinc de fer una gravació amb algunes companyes de la indústria. Estic molt feliç de poder treure tanta inspiració del meu voltant i de poder escoltar música nova i fresca. Per altra banda, sé que hi ha cercles i gent amb qui no em relaciono, però això és simplement perquè no coincidim. Entre les cantants no hi ha gens de competència. Ens hem d’ajudar.

Qui són els teus referents musicals?

N’he tingut moltíssims; cada època és un referent diferent. Però quan vaig començar a cantar i estudiar jazz em vaig obsessionar amb l’ Ella Fitzgerald per la seva manera de jugar i canviar les melodies. La Sílvia mateixa per mi és una referent de la recuperació de música tradicional i la cançó d’autor. La majoria de referents són companyes en qui m’he inspirat moltíssim, com l’Anna Ferrer o la Celeste Elías. La Celeste sempre la cito perquè va ser la meva professora durant dos anys i em va canviar la vida com a cantant i com a persona. Ella fa molt «free jazz», fent servir la veu de maneres que no s’utilitzen habitualment. De fet, acaba d’estrenar un projecte on canta per Chavela Vargas. La Joana Gomila, una cantant mallorquina, és una gran referent en això també.

“Em sembla horrorós, per exemple, que la música reprodueixi actituds com el masclisme.”

Has explicat algun cop que crear el disc “Cançons d’amor i dimonis” et va ajudar a superar una relació tòxica. Creus que la música ha d’ estar compromesa amb la transformació de la societat o han de ser esferes separades?

Està tot barrejat. La música, si és compromesa, millor. Penso que no té perquè anar lligat, però la música dona informació de com és la gent; és un mirall de tots nosaltres. És un peix que es mossega la cua. La música de “pa sucat amb oli” no aporta res. No vull que se’m malinterpreti, perquè és imprescindible que hi hagi música absolutament banal, per ballar, desconnectar. Amb la pandèmia jo, que buscava sempre la profunditat, em vaig adonar d’aquesta necessitat. Em refereixo més a missatges que no eduquen. Em sembla horrorós, per exemple, que la música reprodueixi actituds com el masclisme.

La música pot curar però, si té missatges nocius, pot fer el contrari. Intento ser molt conscient d’això quan faig música. Abans em fixava en l’anàlisi musical i no en les lletres, però des que vaig descobrir la poesia, no puc escoltar una cançó amb una música brutal però amb un missatge de merda. 

A “ESPONJA” podem trobar diferents estils musicals com el fado o el flamenc, així com una barreja d’idiomes. Et sents més còmode experimentant sense haver d’etiquetar-te en un sol estil?

Sempre defujo les etiquetes i, quan veig que m’estic encasellant, la meva inèrcia és descarrilar-me. Sempre agafo diferents camins per anar de casa a la feina. M’agrada molt fer feina de musicòloga, com investigar cançons, però de tant en tant faig la meva moguda…i ha sortit el que ha sortit. M’agrada molt començar a compondre a partir de les preguntes «què no he fet encara?, «quin estil no he tocat?». Fem música des de diferents plans: cultural, emocional o intel·lectual, i en la meva música està tot barrejat: hi ha cançons que són pura emoció despullada i n’hi ha que són per ballar. 

Com ha estat col·laborar per la Marató amb Las Migas i Maruja Limón amb un tema flamenc com el de la “Petita Rambla del Poble-Sec”? 

Amb Las Migas ja havia treballat i tiren molt del carro. Són molt treballadores i talentoses. Les Maruja Limón són molt de la festa, però amb el xip posat sempre. Són divertides, ballen molt i porten alegria. M’inspiren molt. A mi el flamenc em flipa, però em va portar un temps entendre’l. La Sílvia Pérez Cruz ha obert la porta d’aquest estil i ens l’ha apropat una mica més, però va ser la Rosalia qui em va obrir del tot aquest món. Un altre artista referent en aquest sentit és Carles Dénia, que canta flamenc en català. A més, també escolto molts clàssics.  

Dissabte vas estar a Sant Cugat presentant “Esponja”. Què hi trobarem si anem als teus concerts? 

La gent tendeix a dir que el meu directe és un altre món completament diferent al disc. A mi m’agrada molt fer els discos i preocupar-me de les capes, fer una música artesanal… però quan estic en directe no hi ha marxa enrere. A vegades m’han posat l’etiqueta de “canta-actriu”, perquè m’agrada molt tenir el públic amb mi i fer-lo partícip al màxim mirant-lo als ulls. M’agrada buscar el magnetisme, però intento no forçar-lo. Músicalment, improviso i experimento molt. Hi ha molt risc. Tots toquem diversos instruments, el vestuari és molt bonic, tot s’accentua en tots els sentits. 

Quins projectes tens sobre la taula ara?

A part de la gira del nou disc, aquest desembre llançarem un single amb el Manel Fortià i també farem concerts. No puc avançar gaire, però serà un tema conegut adaptat al català. Per altra banda, estrenarem un duet amb en Dani López on barregem la nostra música. Més de cara al futur, també tenim un nou disc entre les mans. 

Al teu nou disc “Esponja” fas referència a la teva infantesa. Fins i tot, podem escoltar-te parlar amb 13 anys. Què creus que pensaria la Magalí d’aquell moment si et veiés ara?

Estaria supercontenta. No sé si s’enduria una gran sorpresa, però sí moltíssima alegria. Jo de petita ja m’enregistrava i feia gamberrades d’aquestes, ja ho veia tot encaminat.

Entrevista realitzada per Laura Hurtado