Emosido Engañado: El dret i l’economia no són com ens deien

Primer dia de la carrera de dret. El professor comença per indicar que el dret occidental existeix de forma majoritària en una economia de mercat. Fins aquí res de nou. Tot seguit, esmenta que des de l’època de l’Antiga Roma, la ciència jurídica s’ha constituït com a una ciència autònoma. Aquestes dues afirmacions, que a priori semblen innòcues, emmascaren una enorme contradicció. M’explico: 

Que la ciència jurídica es constitueixi com una ciència al marge d’altres implica que no segueix necessàriament cap precepte lògic, filosòfic, polític, etc. És a dir, un individu no pot saber quina és la llei simplement utilitzant la lògica. Per exemple, per què ens detenim davant un semàfor en vermell i passem quan està en verd? Per què no ho fem al contrari? No és lògic, simplement la llei ho ha estipulat així. El Dret és un invent artificial que no permet la resolució de problemes de forma intuïtiva. En definitiva, no n’hi ha prou amb ser “racional” per saber què diu el dret, sinó que calen els serveis d’un especialista en la matèria.

Hem dit a l’inici que (predominantment) el dret que coneixem a occident operava dins d’un sistema de lliure mercat, és a dir, sota els preceptes del liberalisme econòmic. Aquesta doctrina funciona sota la doctrina de què tots els individus cerquen la maximització del seu propi benefici. Diu el liberalisme que això és possible gràcies al fet que es tracta d’éssers “racionals”. Llavors, aquells individus que siguin racionals tindran èxit (com a mínim en el llarg termini) econòmicament parlant dins d’aquest model. De fet, els més racionals haurien d’estar els més exitosos. Però un moment, no hem dit que el dret no funciona de forma racional? Llavors, es pot tenir èxit (empresarialment parlant) sense cap mena de coneixement de dret? La resposta és no!

“El Dret és un invent artificial que no permet la resolució de problemes de forma intuïtiva.”

El liberalisme econòmic sempre ens havia venut la imatge de l’emprenedor com una figura absolutament clau en el desenvolupament de l’economia, que amb les seves idees més brillants (racionalment impecables), col·laborava de forma definitiva en el màxim benefici econòmic. Però això contrastat amb l’exposat als paràgrafs anteriors fa sorgir una gran problemàtica: 

Hem vist que la millor idea (la més “racional”) no necessàriament encaixa dins del dret i, conseqüentment, no té perquè ser la que tindrà més èxit si no ve acompanyada d’una feina d’assessorament legal. L’emprenedor necessita un assessor legal i si no ho pot pagar, per molt “racional” que sigui, no es portarà a terme o es durà pitjor que si s’hagués pogut costejar un assessor millor. En conseqüència, l’economia ja mai podrà actuar en un plànol plenament racional, sinó que des d’un inici està subordinada al dret. A tot això s’ha d’afegir el gran poder d’influència que l’esmentat model dóna als assessors legals. Seria font d’un llarg debat pensar en les conseqüències que té que el dret ocupi una esfera que queda per sobre de totes les altres. 

“[…] l’economia ja mai podrà actuar en un plànol plenament racional, sinó que des d’un inici està subordinada al dret.”

Una ràpida temptació seria pensar que, llavors, el problema del liberalisme és el dret. Però es dóna la paradoxa de què el pensament lliberal és un dels més ferris defensors de l’estat de dret. En definitiva, el liberalisme proposa un estat de dret i alhora un model econòmic que mai podrà operar en el màxim d’eficiència dins de l’esmentat estat de dret.

En resum, ens havien venut un sistema d’una manera que ja en la mateixa teoria és irrealitzable. Al final de la meva primera classe i davant d’aquest panorama, l’única cosa que em venia al cap era aquell famós meme de: “Emosido engañado”.