La discriminació positiva, a debat

Allan Bakke, jove blanc estatunidenc, va ser rebutjat de la Medical School de la Universitat de Califòrnia després de sol·licitar-hi admissió dos cops. En aquell moment, la facultat reservava 16 de 100 places de cada promoció a estudiants de col·lectius minoritaris. Bakke va portar el cas a la Cort Suprema dels Estats Units, que va fallar al seu favor, al·legant així la inconstitucionalitat de la raça com a criteri d’admissió. D’ençà de l’inici del debat, moral i legal, la discriminació positiva ha estat objecte de controvèrsia a quasi tot el món.

Durant el judici, la part de jutges en contra de la discriminació positiva va al·legar que s’ha “de tractar igual als iguals”. Segons aquesta visió, donar importància a la raça (gènere, ètnia…) és utilitzar el mitjà de la igualtat numèrica per arribar a la fi de la igualtat moral, la qual nega la fi per la virtut dels seus mitjans. No obstant això, d’aquí sorgeix una diferència clau entre discriminació positiva i negativa. Les preferències socials del racisme o el masclisme estigmatitzen un col·lectiu amb l’objectiu que sigui considerat inferior. A diferència, la discriminació positiva de la Universitat de Califòrnia no humilia ni tracta com a inferior a les persones blanques, sinó que persegueix la igualtat entre races, que ara mateix no són “iguals”. Així mateix, a causa dels prejudicis racials i de gènere que obstaculitzen reconèixer el talent, podem posar en dubte que en absència de discriminació positiva hi hagi una igualtat de tracte. Un fet que ho constata és l’adopció de les audicions “ a cegues” de les orquestres estadounidenques, que expliquen un augment del 30% de la proporció de dones a les 5 millors orquestres del país.

L’únic que perden aquests individus (que solen ser homes blancs) és l’expectativa d’accedir a una plaça que no els pertany, ja que tenen un avantatge per aconseguir la plaça […]

Així mateix, els jutges a favor de Bakke consideraven que la discriminació positiva és immoral perquè ajuda a un col·lectiu de víctimes a costa de perjudicar individus innocents. No obstant, es tracta d’un fals dilema moral perquè realment no s’està danyant a ningú. L’únic que perden aquests individus (que solen ser homes blancs) és l’expectativa d’accedir a una plaça que no els pertany, ja que tenen un avantatge per aconseguir la plaça gràcies a la seva condició privilegiada d’home blanc, i no per qüestions de mèrit. En definitiva, la discriminació positiva equipara la possibilitat d’accés a places per a col·lectius minoritaris, que arrosseguen un desavantatge social a conseqüència de l’opressió històrica i de les pitjors oportunitats de preparació que se’n deriven.

Recapitulant, el principi de “tractar els iguals com a iguals” pot semblar lògic, però a  l’abandonar el marc abstracte constatem que no som “iguals” en tant que a certs col·lectius se’ls ha impedit històricament avançar en la societat. En aquest sentit, la discriminació positiva és un instrument de justícia distributiva que equipara el dret a la igualtat d’oportunitats. La discriminació positiva no danya a ningú ja que tot el que els homes blancs han “guanyat” de l’opressió històrica és el que suposadament “perden” amb la discriminació afirmativa.