Tothom té «guilty pleasures»

Tothom té guilty pleasures. Són guilty perquè ens fan sentir culpables, ens n’hem d’amagar. A mi, per exemple, m’agrada molt mirar realities d’amor, especialment La isla de las tentaciones (Telecinco) i Jugando con fuego (en anglès Too hot to handle, Netflix). Tot i que podem estar d’acord que són programes de teleporqueria, quan mort de vergonya confesso que els miro, la gent em tendeix a respondre amb un «no passa res». És el que cal dir si volem fugir de qualsevol acusació d’elitisme; de fet, jo també penso que no passa res per mirar teleporqueria, però si observem de prop aquests dos programes potser arribarem a la conclusió que sí que passa.

Els programes de televisió, com qualsevol contingut audiovisual o escrit amb una gran capacitat de difusió, tenen una responsabilitat social i han de tenir en compte el context en què es produeixen i es consumeixen. És el que fa First dates (Cuatro). Si bé no és un programa perfecte, té un format que permet la visibilitat de diferents perfils socials, econòmics i estètics, així com de discursos variats sobre les relacions i els rols de gènere. En canvi, Too hot to handle i La isla de las tentaciones són programes que, per com han estat concebuts, tan sols reflecteixen l’existència de parelles heterosexuals que defensen l’amor romàntic monògam; en altres paraules, el discurs del poder. Fins i tot elements que no afectarien la dinàmica del programa estan mal triats: s’han rodat en entorns paradisíacs en illes del Carib (la República Dominicana, i les illes Turks i Caicos), en grans cases amb piscina inclosa; i la diversitat de cossos i d’origen (en aquest últim punt cal exculpar Too hot to handle) és nul·la.

Segons la revista Deadline, 29 milions de cases van veure Too hot to handle el 2021, a l’estrena de la seva segona temporada.

Com funcionen aquests programes? L’objectiu és, d’una manera o altra, acabar formant una parella estable amb una persona del sexe oposat, o, almenys, desitjar-ho. Les dinàmiques de tots dos programes, però, són més aviat diferents. La isla compta amb unes cinc parelles, els membres de les quals se separen per sexes en cases diferents i resten incomunicats durant la duració del programa. A cada casa, els concursants es trobaran amb un grup de persones del sexe oposat, que tenen com a objectiu temptar-los. Aproximadament cada dos programes, hi ha el que s’anomena la foguera, en què els membres de les parelles, encara separats per sexe, observen imatges de l’altra casa; imatges manipulades, evidentment, per què quina és la gràcia si no hi ha patiment i drama (és a dir, espectacle)? La idea que defensa el programa és que els concursants s’han de posar a prova per veure fins a quin punt estimen la seva parella, i que això els permetrà créixer individualment i conjuntament.

“Segons la lògica puritana que segueixen aquests programes, la sexualitat activa és una espècie de pecat pel qual ens hem de fer perdonar […]”

Per la seva banda, Too hot to handle reuneix unes deu o dotze persones, repartides de manera paritària segons el sexe. Són persones que només pensen en relacions «sense sentit», és a dir, en rotllos d’una nit. A través de la prohibició de tenir cap tipus de contacte sexual durant la duració del programa i de diferents tallers, els concursants es van estovant i acaben per entrar en raó: la millor manera de viure les relacions és a través de l’amor romàntic i monògam. Segons la lògica puritana que segueixen aquests programes, la sexualitat activa és una espècie de pecat pel qual ens hem de fer perdonar, i precisament per això és un element que es fa servir per causar desavinences al si de les parelles.

Tots dos programes posen en evidència l’error excepcional que suposa creure en una manera dissident d’estimar: si no creiem en l’amor a la Disney, és que tenim algun trauma de joventut que no ens permet relacionar-nos com cal i, per tant, ens mereixem que el nostre company controli tots i cada un dels moviments que fem, a veure quin constitueix una «traïció», perquè recordem que no som res més enllà de la nostra parella. Això mentre la presentadora ens manipula emocionalment i ens demana que ens «obrim» i que «siguem forts». 

Too hot to handle i La isla de las tentaciones són dues emissions que necessiten que existeixi allò que diuen voler eliminar: necessiten que la classe de relació que defensen continuï sent l’hegemònica i que hi hagi dissidents angoixats per no formar part de la norma. Si no hi ha malaltia, no pots ensenyar com la cures; mentre no deixem de considerar que hi ha una única forma de tenir una relació sana, aquests programes continuaran legitimant els rols de gènere i la monogàmia heterosexual. En definitiva, l’amor possessiu, tòxic i manipulador.