Sobre «l'Hybris»

Malgrat tot el respecte que guardo a les grans ments pensants de la història (com Aristòtil o Marc Aureli) perquè tenen raó en allò que van dissertar sobre les passions, crec, això no obstant, que en algunes ocasions se’ls ha de dur la contrària . Si en alguna cosa l’encerten, és en el fet que hem de controlar les nostres passions, tot reflexionant abans d’actuar, i que un cop ho fem, sigui sempre des del terme mitjà. Però, a vegades, després d’una primera reflexió s’arriba a la conclusió que, ja sigui perquè és el correcte, el millor o simplement allò que concedirà a una la llibertat de poder, per fi, respirar tranquil·la, sembla que no es té més remei que cometre hybris.

Amb això, una està posant als déus en la seva contra: a totes aquelles virtuts a les quals s’ha d’aspirar i imitar. En comptes d’escollir aquest camí, el seu camí, s’escull la via més humana possible: la passió. No m’atreveixo a considerar-ho un error. En aquestes ocasions, s’ha de matar els déus per tal d’aconseguir la llibertat. Una llibertat que ells mateixos donen i que no entenem per què ens reclamen.

L’hybris es defineix com un orgull desmesurat —o de confiança excessiva— que duu a dissentir del que és moralment correcte; de l’advertència divina o l’imperi de la llei. Té múltiples aplicacions a la literatura: des de la faula de La llebre i la tortuga —Isop— a Frankenstein —Mary Shelley. [Eloi Sadurní]

Paradoxalment, el pecat, la desobediència, en suma: l’hybris, ens ha apropat més als déus. Fins a aquest moment, el món estava en una calma absoluta, sota control, i amb aquesta confiança els déus tenien la seva mirada apartada del món terrenal. És en el moment en què el descontrol passional desencadena el caos que els déus s’apropen a mirar per veure què passa i intervenir per aturar allò que destrueix el seu món.

“Un es perd en les seves passions per guanyar el poder diví, però entre elles acaba per no trobar-se.“

Qui guanya al final? S’aconsegueix escapar del control diví per acabar en què siguin les passions qui controlin a una mateixa? No sabem si el càstig de Prometeu per robar la llum als déus i pel qual els voltors devoren les seves vísceres té el seu final. Si els déus decideixen perdonar-lo en algun punt. És igual. L’únic que quedarà sigui com sigui serà la tragèdia. Un es perd en les seves passions per guanyar el poder diví, però entre elles acaba per no trobar-se. Ara bé, no es descarta la possibilitat que, fent ús de la llum divina que s’ha robat i que ara es posseeix, una pugui il·luminar la via cap a un nou naixement. Ja no hi haurà la necessitat de trobar-se. Després de la tempesta de l’hybris un ja s’ha transformat en una altre.