Sentim atracció per la mort?

Portbou, Pujada del Mirador. Un carreró de poble que condueix al Memorial Passatges al filòsof alemany Walter Benjamin. Agafa altura, pujant pel revolt de la carretera, lluitant contra el vent de l’Empordà. Abans d’arribar al capdamunt, s’enfilen al voral unes escaletes de pedra que el temps ha anat desgastant. Just davant, les branques d’un arbre repiquen les unes contra les altres, tocades per la tramuntana. L’arbre és un pi, el mateix en què es va trobar penjada una noia fa més de trenta anys. I encara que la pujada i els indicadors urbans condueixin els turistes al memorial, els ulls dels curiosos s’aturen a l’arbre. L’observen, el jutgen i marxen.

Amb el cas de la noia de Portbou queda clar que no cal endinsar-nos en cap novel·la del famós escriptor nord-americà Truman Capote per sentir la mort de prop. El 4 de setembre de 1990, es va trobar penjada una noia en un pi del poble. El nom de la difunta era un misteri. No se la va poder identificar i se la va categoritzar com a «no-name» (sense nom). No va ser fins al 2022, amb el llançament de dos capítols del programa Crims, que es va descobrir que la noia era Evi Anna Rauter, una jove italiana de 19 anys que havia marxat de viatge després d’acabar els estudis. Amb la troballa de la identitat de la noia, el cas encara es va fer més mediàtic i moltes persones van decidir visitar el poble per observar l’escenari amb els seus propis ulls.

No cal dir que no deixa de ser un punt tètric. Tot i això, el de Portbou no és un cas excepcional. Potser sorprèn per les petites dimensions del municipi fronterer, però tan sols és un dels molts destins que ha vist augmentar el nombre de visitants després d’una tragèdia: ha passat des de les visites a camps de concentració, fins a les escapades a la localitat de Txernòbil. «L’ésser humà té una atracció indubtable per la mort», explica el catedràtic d’antropologia social de la Universitat Pompeu Fabra, Carles Feixa. I només amb aquesta petita declaració, ja se’ns posa la pell de gallina. La nostra societat té un interès rar, encara que apassionant, per conèixer de prop l’escenari en què la mort és la protagonista. És el que s’ha denominat amb el nom «dark tourism», en català turisme negre, també conegut com a tanatoturisme.

Per què té èxit, però, el turisme negre? Avui en dia, hi ha una quantitat vasta de pòdcasts i contingut audiovisual enfocat en el true crime. A Catalunya, el cas de la noia de Portbou va ser relatat per l’equip de Crims, ensenyant-ne fotografies i testimonis. No en té prou el públic, amb el que veu a la televisió? Es veu que no. De fet, tal com assegura l’alcalde portbouenc, Gael Rodríguez, encara ara hi ha gent que tria moure’s fins al municipi: «Constantment ve gent a preguntar pel pi on es va trobar la noia».

Escenari de Portbou, el municipi on es va trobar la víctima Evi Anna Rauter: d’esquerra a dreta, el memorial de Walter Benjamin des de fora, les escaletes al voral de la pujada davant de pi, i el pi on es va trobar la noia de Portbou. [Carla Pérez]

Segons l’estudiant de doctorat del grup de recerca en Criminologia i Sistema Penal de la Universitat Pompeu Fabra, Eric Cano, «ens agrada veure la violència des d’una posició segura, i el turisme negre ho permet». Així, és com si practiquéssim un esport d’aventura més, una mena de paracaigudisme amb la història d’un crim pel mig. D’alguna manera, sabem que, sempre que ens calgui, podrem estirar la corda i se’ns obrirà un globus que ens baixarà sans i estalvis fins a baix de tot. Vivim l’experiència, però des de la seguretat de saber que no ens passarà res, un plus que ens permet travessar la frontera entre la realitat narrada i la material.

El problema d’aquest model de turisme recau essencialment en la dimensió ètica. Hi ha una tendència social a banalitzar el mal i això encara fa més complicat distingir entre el moralment correcte i el que no ho és. La línia és molt fina i, segons Feixa, està en tractar els espais des de la reflexió i la solidaritat, i no com a objecte de consum: «No cal censurar, sinó situar». 

“Hi ha una tendència social a banalitzar el mal i això encara fa més complicat distingir entre el moralment correcte i el que no ho és.”

Entenem, doncs, que el turisme negre es consolida només al costat fosc quan es practica amb mala fe, si es fa burla de les víctimes o es frivolitza el cas en excés, amb les xarxes socials. De fet, l’alcalde de Portbou en fa una bona comparació amb el turisme de sol i platja. És evident que el darrer esmentat és ètic i sempre hi haurà el turista que llençarà llaunes i contribuirà a fer malbé el medi ambient. Tot pot ser fins a cert punt vàlid, sempre i quan no hi hagi maldat darrere.

Els ulls dels curiosos continuen recorrent els carrers de Portbou. Encaminen la costa i es paren al pi, encara clavat, sòlid, a mitja pujada cap al memorial de Walter Benjamin. Se’l remiren i segueixen fins a l’estructura de ferro i vidre dedicada al filòsof alemany, un passadís en pendent amb 87 esgraons fins al mar. Fan un parell de fotografies i tornen a pujar. Quan es decideixen a marxar passen de nou per davant del pi. No poden evitar comentar el cas de la noia de Portbou. La mort ens captiva.