Presidents o presidenciables?

Per si no ho heu notat, ja estem en precampanya. Sí, aquella etapa del període electoral en la qual els partits i candidatures ja saluden, passegen i es donen a conèixer; però mai demanant formalment el vot (perquè legalment no ho poden fer, convé apuntar).

Aquests dies són molt habituals les cares maques, les gires d’entrevistes, els progressius actes de presentació de coses (sí, “coses”, en general: el nom oficial de la candidatura, la persona que lidera la llista, les llistes en si, el primer lema, el programa electoral, etc.). Tot això són actes que només busquen escalfar motors; omplir aquestes quatre o sis setmanes prèvies a la campanya electoral amb missatges preliminars que ajudin a mostrar el que se suposa que una candidatura vol presentar.

Bé, m’està cridant particularment l’atenció la precampanya de tres partits en concret. Tres partits que ens estan assegurant, per totes les vies que poden, que les persones que cadascun d’ells presenta al capdavant de la seva llista (totes elles homes, és clar) son les més legitimades per ser a la Generalitat a partir del juny. Tres partits que estan presentant els líders de les seves candidatures com a “presidents”, directament, sense més ni més.

En les eleccions del 12 de maig, tots els partits polítics amb representació parlamentària (excepte CUP) repeteixen els presidenciables de les eleccions del 2021. [Davidpar]

Per una banda, hi ha l’actual President de la Generalitat, Pere Aragonès, d’ERC. Es presenta a la reelecció després de tres anys al capdavant del Govern. La seva legislatura s’ha marcat per la sortida de Junts de la coalició de Govern el 2022 (trencant la “majoria del 52%” independentista) i la posterior dificultat de governar en solitari amb els 33 de 135 diputats que tenia ERC. Tot i aprovar els Pressupostos de 2023 de la mà del PSC i ECP, la impossibilitat d’aprovar els de 2024 ha posat final a la legislatura.

Podem parlar, també, de Salvador Illa. Un temps enrere, Ministre de Sanitat; ara, Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya (després de guanyar en vots les eleccions de 2021, però no ser investit per manca de suports). És “President” del Govern Alternatiu que el PSC va impulsar el 2021, emulant els shadow gabinets (o Governs a l’Ombra), institucions que l’oposició utilitza als sistemes parlamentaris anglosaxons per fiscalitzar la tasca del Govern.

També considerem, com obviar-lo, a Carles Puigdemont. President de la Generalitat entre 2016 i 2017, liderà el Govern durant el “Procés” d’independència i la culminació del qual la tardor de 2017, a partir del Referèndum de l’1 d’octubre del mateix any. A Bèlgica des de llavors (tot i que ara s’ha traslladat a la Catalunya Nord), ha anunciat que tornarà a Catalunya el dia del Debat d’Investidura.

Tres “presidents” enfrontats entre ells, amb els seus respectius partits convencent-nos que el seu respectiu és el bo, el millor, el de veritat, el més compromès, competent, coherent i el que guiarà Catalunya cap al seu futur. La precampanya està sent això. Els partits saben que identificar el seu projecte amb una cara “maca” (ja m’enteneu) i reconeguda fa que els seus missatges arribin a molta més gent.

Sense anar més lluny, i amb dades de l’últim Baròmetre d’Opinió Política del CEO, el 98% de la població catalana coneix Carles Puigdemont, el 87% coneix Pere Aragonès i el 84% coneix Salvador Illa. La lògica dels partits és: si es promouen aquests personalismes, se’ls podrà identificar amb el projecte polític que intenten vendre (i que volen que votem, no hi ha gaire més).

“El nostre vot és un mecanisme emocional; depèn d’unes prioritats, lògiques i filtres que també ho són, per molt racionalitzades que vulguem i puguem tenir.”

Però m’interessa aquesta situació de tres presidenciables (perquè no oblidem que ara tots tres són candidats) que utilitzen per a si mateixos l’etiqueta de President per fer un exercici d’introspecció.

Què hi ha en el personalisme que ens crida tant, que ens apel·la? Què té un “president” que no tinguem nosaltres? Per què les nostres preferències, voluntats, o fins i tot accions polítiques acaben sent filtrades per com ens fa sentir una persona a la qual no hem conegut personalment?

Potser (i dic potser perquè admeto que no ho sé) és perquè som menys racionals del què pensem. Perquè volem creure que en la papereta que posem en un sobre hi haurà algun tipus de significat, de codi, de missatge que enviarem al poder per condicionar-lo. El nostre vot és un mecanisme emocional; depèn d’unes prioritats, lògiques i filtres que també ho són, per molt racionalitzades que vulguem i puguem tenir.

Per això, i potser, en comptes d’esforçar-nos a admirar i perseguir grans presidents llunyans, podem guanyar consciència (per irracional que sigui) sobre el nostre propi entorn: sobre què ens emociona, sobre què esperem, sobre què busquem, què volem i què votem.