L'homogeneïtzació turística

Segur que tots hem sentit algun cop la cançó Bella Ciao o Sarà Perché Ti Amo, i no només a Spotify o la sèrie La casa de papel. Les xarxes socials estan plenes de vídeos de gent ballant al ritme d’aquestes cançons, que també il·lustren imatges de platges paradisíaques de la costa amalfitana, menjars idíl·lics al cor de Nàpols o tombs en góndola per Venècia. El mateix passa amb cançons en castellà, que acompanyen imatges de turistes gaudint a llocs tan diferents com Barcelona, Sevilla, Madrid o, fins i tot, el Carib.

Aquesta ingent quantitat de reels i imatges semblants a les xarxes són un símptoma d’un fenomen comú arreu de les destinacions de les vacances: l’homogeneïtzació turística. El mercat turístic proporciona una selecció estereotipada del que «ofereix» un lloc, marginant l’autenticitat de la destinació i universalitzant l’oferta de menjar, activitats, música i cultura per a tot un territori molt divers. Itàlia, un cas que conec de prop, n’és un exemple.

Aquest procés s’inicia amb els estereotips que tothom ha incorporat amb pel·lícules i altres productes culturals. Què us ve al cap quan penseu en un italià o en Itàlia? Probablement en el país de la bella vita, en l’aperol spritz, en la pizza, la pasta, la festa i el Coliseu. Pel que fa als italians, les opcions van des d’un home de mitjana edat amb bigoti i panxa menjant espaguetis amb ragù mentre un altre toca la guitarra, fins a joves de cabells foscos i camisa blanca prenent una copa de vi a la platja, passant per la nonna que prepara el dinar per la família o un senyor cridant molt pel carrer.

A partir d’aquí, és probable que us trobeu amb comptes de diverses xarxes socials perpetuant els estereotips. Tot, és clar, al so d’una selecció de música i destinacions limitada per tal d’oferir a l’espectador la sensació que anar a Itàlia és el que sempre ha imaginat. Als vídeos, per exemple, podríeu veure cambrers «alegres» ballant mentre serveixen pizza als turistes, o joves turistes dansant amb una ampolla de vi a la mà pels carrers de Florència mentre al peu del vídeo escriuen que no hi ha res millor en aquest món.

La parada Sagrada Família a Barcelona s’ha convertit en l’escenari de l’últim trend de TikTok [@barcelonalives]

L’homogeneïtzació del que és Itàlia es fa amb molts altres territoris, tradicionalment les destinacions turístiques per excel·lència, com ara Espanya, Grècia, Catalunya, Portugal… Aquest fenomen elimina tota referència a la cultura autòctona del lloc que es visita, generant en el turista expectatives falses del que es trobarà quan hi vagi i un desconeixement de la realitat del país que visitarà. Així doncs, hom pot presentar-se a Barcelona sense saber ni tan sols que existeix la llengua catalana, pensant que el flamenc o els toreros estaran presents a cada racó de la ciutat i que la paella, les tapes o la sangria són igual de típics aquí que a València, Bilbao o Sevilla.

La tendència del mercat turístic a presentar una «experiència» cultural homogènia romantitza situacions que, en molts casos, són dramàtiques. Sap el turista que veu els cambrers alegres que ballen que probablement reben un sou míser per la feina que fan? És conscient que l’oferta gastronòmica que demana ofega la gastronomia local en favor, per exemple, de bars i restaurants typical? O que ballar i cantar sense fre pels carrers de Florència o de qualsevol altra ciutat implica malsons per als que hi viuen?

“El debat del turisme en massa és urgent en un context de sequera i crisi climàtica on invertir en un model econòmic o un altre pot fer la diferència”.

Com a societats afectades pel turisme de massa, ens hem de plantejar si aquest és el model que volem, i si de veritat volem ser aparadors, museus i barets a canvi de sous baixos, precarietat laboral, gentrificació i ofegament de la cultura dels nostres territoris. El debat és urgent, ara més que mai, en un context de sequera i crisi climàtica on invertir en un model econòmic o un altre pot fer la diferència. La ministra de turisme de l’actual govern ultradretà d’Itàlia es va pronunciar el novembre passat, dient que el turisme «s’havia de convertir en la primera indústria nacional». Aquest és el seu model econòmic, i el de molts altres que en treuen benefici. Un model on el turisme és protagonista, que perpetua la precarietat i condemna molts joves d’aquest país –i del Sud d’Europa en general– a un futur sense feines i vides dignes. La pregunta clau és la següent: és això el que volem per als nostres països?