Llums i ombres a Nova York

Amb més de vint-i-cinc anys de retard m’he començat a veure ‘Sexe a Nova York’. Sí, la mal traduïda sèrie nord-americana ‘Sex and The City’ que va esdevenir tot un fenomen a finals dels anys noranta i tracta sobre la vida i les aventures sexuals i amoroses de quatre amigues a la ciutat de Nova York.

Feia temps que volia veure la sèrie i no mentiré, la fantasia de viure a la ciutat dels gratacels a còpia d’escriure una columna periodística sobre sexe, vestir amb l’últim en moda i centrar la meva vida a trobar l’amor com fan les protagonistes em cridava bastant l’atenció. Havia vist entrevistes a celebritats i sentit a amigues sentir-se representades amb la sèrie i les seves protagonistes i jo també volia descobrir si era una Carrie, una Miranda, una Samantha o una Charlotte. En aquest article recullo les meves impressions de la sèrie des d’una perspectiva actual, l’any 2024.

Des de la seva primera emissió, la sèrie ha generat moltes opinions i crítiques diverses. Tot i que per a alguns és un referent cultural, per a altres representa una sèrie plena de dilemes ètics i socials que desperten la crítica i xoquen amb l’actualitat. El què és segur és que després d’haver estat desglossada, analitzada i debatuda des de diverses perspectives, encara és una proposta rellevant per obrir debats i converses sobre els temes que ens envolten avui en dia com a éssers humans. Temes com el feminisme, la llibertat sexual i les relacions humanes.

En un primer cop d’ull, és fàcil enganxar-se a les excitants personalitats de les protagonistes: la Carrie, la Miranda, la Samantha i la Charlotte. Aquestes van ser pioneres en la celebració de la solteria femenina i la independència de la dona en una societat patriarcal. És innegable que la sèrie va tocar temes tabú per a la seva època i va abordar la sexualitat femenina de manera franca i oberta, però fins a quin punt va ser realment progressista en el seu missatge? Es limitava a empoderar les dones o també les reduïa a estereotips superficials?

Moltes de les conclusions a les quals arriben els capítols de la sèrie poden semblar fora de lloc avui en dia. En la majoria dels capítols existeix una cerca per la validació masculina i un afany femení de desmarcar-se de les altres dones per ser les escollides per l’home. Potser l’enfocament hauria de ser en reflexionar sobre per què les protagonistes necessiten aquesta validació i perquè es fixen i els atrauen homes que no donen el mateix que elles per la seva relació.

La sèrie tracta temes com l’assetjament sexual de manera molt banal. A l’època, aquest tema no era tan present com actualment, però ara, escenes en què homes graven sense consentiment a dones mentre practiquen sexe o ensenyen les seves parts sense raó resulten molt incòmodes de veure. El pitjor, a part dels actes en si, és com les amigues reaccionen a aquests fets. Per aquest segon exemple, les amigues en comptes de condemnar l’acte pregunten: “El tenia gran?”.

D’altra banda, la sèrie fomenta un cert consumisme. No només aquell que ens ha ensenyat el capitalisme, sinó un consumisme de cossos. És quasi impossible passar d’un capítol a un altre sense que aparegui un home nou a la trama. Si bé penso que tothom és lliure d’estar amb tantes persones com vulgui, com a espectador la sèrie fa sentir una certa desconnexió amb les vides de les quatre amigues plenes de safareigs, sexe i festes constants. Aquesta desconnexió també es fa palès en la representació de la diversitat ètnica i sexual a la sèrie. Tot i estar ambientada a una de les ciutats més diverses del món, ‘Sexe a Nova York’ manca d’una representació fidel a la realitat del moment, en què més de la meitat de la ciutat era ètnicament diversa i els homes homosexuals no eren només els millors amics de les dones.

“La sèrie és pionera en l’acceptació de temes com l’avortament, la independència femenina, el dir que no, el fet de parlar de sexe casual, de l’ús de joguines sexuals, de relacions obertes i de malalties de transmissió sexual.”

M’agrada que les dones siguin representades econòmicament independents, lliures de triar i dir el que vulguin, parlin entre elles de sexe, dels seus cossos i dels seus desitjos sense complexos i amb total confiança i llibertat. És aquí quan veig que la segona i tercera onada del feminisme va tenir algun impacte en la sèrie. En 2024 i en plena quarta onada feminista està clar que certs estereotips i comportaments podrien haver-se evitat, però ‘Sexe a Nova York’ és un reflex del seu temps i és per això que fer una anàlisi de la sèrie més de dues dècades tard pot resultar injust pel que realment va suposar la sèrie. Tot i les crítiques, és important reconèixer el seu impacte positiu. Aquesta sèrie, si bé confronta en alguns casos a les dones, defensa l’amistat entre aquestes per sobre de tot. A més, la sèrie és pionera en l’acceptació de temes com l’avortament, la independència femenina, el dir que no, el fet de parlar de sexe casual, de l’ús de joguines sexuals, de relacions obertes i de malalties de transmissió sexual.

Crec que és interessant destacar les crítiques i les trames que avui considerem condemnables per veure com hem avançat com a societat. Aquesta és una obra que ha deixat una empremta indeleble en la cultura contemporània i ha inspirat generacions de dones a ser propietàries de la seva pròpia història. Per tant, és aquesta una ressenya perquè no et miris la sèrie? La resposta és no. Només és una petita advertència per a quan te la miris, siguis conscient i t’adonis dels aspectes que t’haurien de xocar.