L’activisme imperfecte

Quantes vegades hem menyspreat els nostres propis esforços, o els d’algú altre, per no haver arribat a les expectatives imposades? La veritat és que no en tinc ni la més remota idea, però penso que moltes vegades l’afany de perfecció ens fa més nosa que servei. No tothom és perfeccionista; tot i això, a la nostra societat hi ha certa obsessió amb «l’excel·lència» i la «grandesa», una fixació que crea un marc molt concret sobre què és desitjable i legítim i què no.

Parlant amb estudiants universitàries, diverses persones han fet menció d’una sensació que han desenvolupat al llarg dels anys, que els repeteix que han de fer «grans coses» i assolir «objectius importants», en poques paraules, arribar a l’èxit. L’èxit és un concepte que normalment es relaciona amb el reconeixement públic per part d’estructures legítimes —institucions acadèmiques, empresarials, públiques, etc.—, tradicionalment reproductores de valors capitalistes. Com ja sabeu, però, aquest sistema ha abocat el planeta a una crisi mediambiental que en sacseja els fonaments de la vida mateixa i, per extensió, tota la humanitat.

Pintada a la Plaça 1 d’Octubre (Campus Ciutadella, UPF) durant la vaga de 2012 en contra de l’augment de la taxa universitària [Jove / Wikimedia Commons]

Aquí és on entra el concepte del qual vull parlar; no estic pas descobrint la sopa d’all, però estic convençut que en general pot ser molt efectiu a l’hora d’emmarcar la lluita climàtica i, per tant, qualsevol esforç contra l’statu quo capitalista. Es tracta de l’activisme imperfecte. Tradicionalment, s’ha relacionat la imatge de l’activista amb algú de valors infrangibles, que respira i viu tot allò que predica, però, com ja se sap, viure d’aquesta manera, encarnar aquesta imatge, és pràcticament impossible. Com que vivim sota un sistema que ens requereix la feina constant per guanyar-nos el dret a existir, és enormement difícil involucrar-se en activitats que hi siguin contràries. Com em diu sempre una bona amiga: «¿Y de que comes?». Tot i això, en general es continua tenint una imatge negativa de la gent que fa el que pot, però per més que vulgui o ho intenti no aconsegueix ser considerada activista correcta. La pressió que genera aquesta legitimació de la perfecció, lluny de tenir un efecte motivador per arribar-hi, provoca una paràlisi davant la qual aquesta és vista com un obstacle infranquejable per aquelles persones interessades en l’activisme.

El que es planteja dins l’activisme imperfecte és que el fonamental és actuar, més enllà de ser exemplars en obrar l’important és que ho fem, potser encara no tens tots els aspectes de l’activisme definits o no tens tant temps com t’agradaria, però tant se val, eventualment arribarà; mentrestant estàs contribuint i educant-te. M’agradaria afegir que les obligacions de les estudiants també poden contribuir a reduir el temps disponible per a l’activisme, les institucions universitàries haurien de reconèixer més  les activitats alternatives d’aquest caire, perquè contribueixen al desenvolupament integral de les alumnes. 

“Pel  fet d’actuar contribuïm i a través del suport mutu es poden multiplicar enormement les accions individuals”. 

Més enllà de l’apartat individual, és molt rellevant l’organització col·lectiva, que funciona especialment bé dins el context de l’activisme imperfecte, ja que on tu no arribis, hi arribarà algú altre. Amb això no vull dir que no calgui passar a l’acció, sinó que en actuar ja contribuïm, i que a través del suport mutu es poden multiplicar enormement les accions individuals.

Les teves accions i els teus valors importen. No podem esperar que si fem el mateix, rebrem resultats diferents; ja fa massa temps que el planeta ens demana un canvi. Com diuen les companyes de Climabar, per frenar la crisi climàtica no cal que ens convertim en fars de la sostenibilitat, n’hi ha prou que moltes personetes imperfectes empenyin en la mateixa direcció per fer un gran canvi.

En conclusió, davant de la percepció que no estem preparades per involucrar-nos en l’activisme, en lloc de desencoratjar-nos, cal reformular els esforços personals i col·lectius, deixant de banda la cultura de la perfecció, i centrar-se a actuar com a persones imperfectes, susceptibles al canvi, organitzades i realistes.

Com a éssers humans, és responsabilitat nostra evitar que aquest món i totes les formes de vida que l’habiten sucumbeixin a causa d’un sistema que planteja creixement infinit en un planeta finit.