«Aquesta senyora no s'ha escoltat el nou disc»

En Lluc i en Quim sou fundadors també del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant. Amb aquesta companyia, la música també és creada per La Ludwig Band i els vostres membres hi fan d’actors. Com concebeu aquestes col·laboracions? És part d’un conjunt, ja que feu servir també cançons de discs vostres en les obres? 

Lluc: De fet, és com es diu de “mismo perro, diferente collar”. Realment, són dos projectes paral·lels que vulguis o no s’han de posar molt d’acord entre ells perquè fan servir el mateix grup de gent. S’han de compartir calendaris, s’han de portar molt bé. I tenen tot un seguit de trifulgues que sempre s’acaben arreglant. Però són dues coses diferents.

Quim: Després en tenim una reunió, de fet.

El que sí que busqueu és construir una experiència completa a l’hora d’escoltar la vostra música. Els concerts són molt teatrals en si i en els videoclips hi participa el col·lectiu de teatre.

Ll: Sí, jo crec que és la teatralitat, això, suposo que és un tema que entra i que surt sovint.

Perquè és com una espècie de constant, però realment el grup de música està vist com un grup de música canònic, o sigui genèric, i el de teatre està vist com una companyia de teatre també genèrica. També és això, que algunes cançons de teatre s’han usat i reciclat després pel grup, i a viceversa també ha passat. Algunes cançons del grup s’han fet servir a les obres.

Heu sigut comparats moltíssimes vegades amb cantants com Springsteen i Bob Dylan. Accepteu aquesta semblança? N’éreu conscients a l’hora d’escriure? Quim, tu que ets el lletrista, què en penses?

Quim: De fet, crec que ho diuen més per la música que per la lletra. Tothom es copia de tothom. Nosaltres el problema que tenim és que ens n’anem a copiar d’alguns músics molt canònics o molt antics, però molt famosos. Aleshores, se’ns veu de seguir el “truquet”. Però és que tothom es copia de tothom, sempre. Però se’ns nota molt a nosaltres, sobretot això, perquè copiem a gent molt coneguda.

A part d’aquests referents més musicals, teniu altres referents més enllà de la música? En el podcast “Déus i Simis”, vas comentar que no perquè siguin relats ficticis vol dir que aquests siguin mentida. Comentes que tot neix molt de tu, però alhora, no sé si has viscut una història com a Cal Coix, en què et vols casar amb una noia i el teu masover no et deixa…

Q: No, és clar que no. És tot ficció, que no vol dir que sigui mentida. Això era el que crec que volia dir l’altre dia. És a dir, tot són històries que són veritat o podrien ser veritat, però això no vol dir que m’hagin passat amb mi. Cap de les històries que cantem ha passat amb mi o ens ha passat amb nosaltres. Tot és inventat o tot és molt, molt, molt distorsionat. És veritat que quan érem petits hi havia una noia al poble que es deia Marta, i potser algun estiu ens havíem enamorat d’ella. Això no vol dir que no ens contestés les cartes. 

Arnau: Són inspiracions, no, al final?

La Bíblia sempre ha sigut una referència cultural a l’hora de crear art, però el nombre de referències en les vostres cançons és molt significatiu. Apareixen referències a Judes, General Mitre, Jerusalem… En les obres de teatre també, amb obres com “Sant Pere el Farsant”. Heu fet mai “Els pastorets” o què passa que en les vostres lletres no para de sortir personatges i històries bíbliques? 

Q: Sí, no sé d’on ens ve això. 

Ll: Jo crec que una obra de teatre és molt llarga i genera molta literatura quan l’escrius. I com que vam fer una obra que es basava en referències bíbliques, doncs van sortir les referències bíbliques a unes quantes cançons. Per això n’hi ha unes quantes de cançons bíbliques. 

Q: Però també n’hi ha que no són de les obres.

Ll: General Mitre, per exemple.

Q: Sí, o la primera de Judes. Bé, és com de pastorets.

Pau: Sí, sí.

Ll: Però sí, també està divertit. A part que la Bíblia és divertida i la religió en general té molta una salsa. Bé, jo no soc el lletrista, però la idea del bé i el mal és bastant divertida. Sobretot aquesta cosa cristiana d’encarnar el mal en una persona que parla i té banyetes i és una caricatura és molt divertit, perquè és una mica com de faula. És un procediment divertit.

Q: És això i que tothom ho entén. Això és lo bo, la seva transversalitat. Vull dir, és cultura pop, al cap i a la fi. Sense que ho sembli, a més a més. 

P: I potser és un poc més atemporal que no pas ficar Antonio Recio perquè d’aquí a cinquanta anys ja no se sabrà qui és.

Q: O Neymar, exacte.

Ll: Qui és Antonio Recio?

P: És un personatge de “La que se avecina” que el fa el Jordi Sánchez. L’actor de Plats Bruts. Que, bé, és molt icònic, però només si has vist la sèrie, per tant, d’aquí a 50 anys, ja ningú sabrà qui és, clar.

Hem parlat del bé i el mal, però alhora teniu una mica una obsessió amb la traïció. Us han traït a la vida real o com és que no us paren de trair a les cançons?

Q: Bé, això va amb la figura de Judes, sobretot. És un personatge que em va interessar des de fa molt de temps i que, bé, té una certa gràcia. És com el traïdor i és molt dolent perquè és el traïdor. Un dia, vaig començar a pensar per què havia traït, perquè a la Bíblia no s’expliquen els motius de la traïció, només diu: “Aleshores, en Judes va anar i va trair a Jesús”. Una mica el que vaig intentar amb aquelles primeres cançons és que s’expliqués això. I me’n vaig a sortir més o menys, però és un tema que em segueix interessant després de molts anys. Segueix sent, per mi, un personatge realment interessant. 

En cançons no purament bíbliques, com “El dia que et perdoni”, també ho tracteu. 

És clar. Vull dir, si m’interessa el personatge vol dir que m’interessa la cosa. Per això l’he anat desenvolupant més enllà de les cançons sobre el personatge de Judes. Però és un gran tema.

Vau fer una enquesta per Twitter de les cançons preferides del disc. Han canviat les respostes amb les setmanes? Quina va ser la vostra aposta a ser el gran “hit” del disc?

A: Es veu que quan treus el disc has d’escollir una cançó que no sigui cap dels “singles” que vols que sigui una mica la representant a les “playlists”. 

Q: Això ho va escollir l’Arnau, que és el nostre xef, el “noi del management”, com diu la cançó. Els singles, ja els destaques, però després encara també se’n destaca una altra. Que al final no ha servit de res, perquè Spotify no ens fa gaire cas. L’Arnau va tenir-ho claríssim, que triava “El teu noi”. És així…[rumia] la més popera, és molt “facilona”. Gràcies al recurs lingüístic típic que et feien aprendre a l’ESO. 

Ll: Anava a dir que és una al·literació, però això és la repetició d’un so com a “croquetes cruixents”. 

Q: Exacte, crec que això és més aviat un joc de paraules. Realment no és la millor lletra, és molt ximple l’“estribillo”(sic), però sí que és veritat que és molt cantable. Això és una cosa que ens interessa, perquè fem pop i el pop ha de ser fàcil i agradable. Però només hem tingut crítiques directes i frontals per a aquesta cançó. És a dir, de tot el disc l’única cançó que ens han criticat oberta i frontalment ha estat aquesta. Per això mateix, els més puristes ens han dit que sembla una cançó d’en Joan Dausà. Que a més a més, això ho va dir un membre del nostre segell discogràfic, no ens n’anem tampoc gaire lluny. 

A: “El dia que et perdoni” està pujant en el rànquing.

Q: Tu recordes quina estava primera al rànquing?

P: “El meu amor” i “El dia que et perdoni”, crec.

A: De fet, no la vau tocar a Girona, però com que agrada a tothom, l’altre dia sí que la vau fer.

Q: Sí, tothom la volia. A tothom li agrada “El dia que et perdoni”. Va haver-hi gent enfadada a Girona.

A: Sempre s’enfada la gent, perquè hi ha alguna que mai toqueu. No es pot fer content a tothom.

Q: Clarament, quan vam començar a mirar les cançons, vam triar d’una forma molt orgànica “El meu amor se n’ha anat de vacances”. Perquè és molt fàcil, és molt himne i té un eslògan molt clar. Més que una tornada és un eslògan, però és que queda claríssim. Realment ha funcionat molt bé, tal com esperàvem. Era la cançó com que teníem més clar que trauríem  com a single. Això ho vam decidir molt de pressa, ho teníem claríssim.

Va ser la primera cançó que vam començar a tocar i a gravar. I, de fet, “El teu noi” va ser l’última. Va estar punt a punt de no sortir al disc.

P: Va sortir molt bé. Va sobrepassar les expectatives.

Q: Però ens va costar molt. 

La Magalí, l’altre dia a la presentació del disc a la sala Heliogàbal, us va comentar que ella volia que poséssiu “Tranquil·la, mama”, però que havia quedat fora del disc. Com sacrifiqueu algú? Com podeu penjar una cançó de la creu i no una altra?

Q: No és res personal amb cap cançó. És un tema d’apostar per la nostra salut mental i física. No teníem temps de fer més cançons. Sí que ens van apretar una mica l’Arnau i la Magalí perquè era una cançó que els agradava molt. Però era perquè els agradava, no per una visió empresarial. Era una qüestió purament estètica.

P: El disc ja està molt complet. No s’ha quedat un disc coix. Té els seus 37 minuts ja. Una cançó més hauria quedat bé, però tampoc era necessari.

Q: Bé, hauria estat bé perquè hauria sigut la cançó més folk de totes.

P: Hauríem conservat molt més el Bob Dylan, que dèiem abans i que en aquest disc ja no hi és tant. Avui, de fet, hem sentit que aquest disc evoca el Sisa, el Pau Riba i el Bob Dylan. I dic: “Ui, aquesta és una referència molt dels discs anteriors, aquesta senyora no s’ha escoltat el nou”.

A: Les guitarres, eh?

Ll: O sigui, és més de la gira anterior.  Jo crec que ha llegit ressenyes i li ha sigut igual. 

A: Bé, encara hi ha alguna cosa. Encara hi és. 

Q: Però bé, al final, no es poden fer totes les cançons. Allà estan i es van traient. La cançó més nova d’aquest disc que estem fent ara, crec que jo la vaig escriure fa un any i escaig i la més antiga ja en fa 3 o 4. Vull dir, que les coses a vegades van a poc a poc.

Aleshores, considereu que és un disc conceptual encara que no sigui el mateix personatge o simplement són cançons agrupades?

P: No ho és en el sentit que no s’ha pensat a fer un disc conceptual. A partir d’aquí, cadascú pot pensar el que vulgui, però per nosaltres no ho és. 

Q: “Judicis” en el disc anterior feia l’entrada i la sortida. “Guanyar” la vam posar al final perquè no ens agradava gaire. 

A: També vam tenir una discussió de si “El gronxador” havia de ser l’últim “single” i l’última cançó del disc.

Q: Però quan vam estar gravant el piano d’“El gronxador” ja vam fer un acord de piano perquè fos de final de disc. Però és veritat que aquest cop va ser molt més un intent de repartir-ho tot una mica. Era el primer cop que gravàvem i trèiem vinil també. El vinil s’ha de pensar més perquè són com dos discos i has de pensar dos principis i dos finals. De fet, per això les bones dels discos antics sempre són la 1, la 5, la 6 i la 12. Són la primera i l’última de les dues cares dels discos.

A: Havies de voler girar la cara. En aquest disc són “El meu amor”, “Manela”, “Judes” i “El gronxador”. 

Q: “Eva” també ho és, però aquesta no l’he dit perquè és la cançó comodí.

A què us referiu, amb “Eva”? Qui és l’Eva?

A: La cançó de “Les portes del paradís”.

P: És que sempre hi ha els títols que fica al disc i els títols reals que fem servir nosaltres. “El teu noi” realment és “aiaiai”. I Eva és Eva, perquè es diu Eva. Manela és Manela i no tot el títol llarg de “Manela, no vull currar per vostè”. 

A: Els títols llargs no hi caben al “setlist” dels concerts. 

Plasmeu molts tipus diferents de relacions a les vostres cançons. Quina creieu que seríeu o mai us heu trobat en la situació que narra alguna de les cançons?

Q: Va, jo diré “Judes”.

Ll: Jo crec que “Bon amic, vell amic”. 

A: És realment molt de duel, la cançó. La guitarra aquesta et posa en situació.

Q: A mi m’agrada. És la meva lletra preferida del disc.

P: Jo vull reivindicar “Guanyar”, que pobra està abandonada.

A: Et representa, eh?

P: No, però m’agrada. Jo tenia molta fe en “Guanyar”. La cançó m’agrada.

A: A mi m’agrada.

P: I parla del que a tu t’agrada, el món de la faràndula.

Ll: És com un TFG sobre el món dels estudis de música a Madrid.

P: I a Barcelona.

Ll: Bé, dos de Madrid i un de Barcelona.

Lluc Valverde: “[Les ràdios] estan una mica obsessionades a considerar una cançó llarga una peça de 3:30. Als directes podem allargar una mica més i acabem bé les cançons.”

Ara us volia preguntar sobre les versions dels concerts. El directe és un dels vostres forts i sempre creeu noves experiències allunyades de la versió enregistrada per l’assistent. En aquest disc, hi ha una gran variació entre les versions del disc i el que porteu en directe?

P: De “Manela”, ens en saltem un trosset a la versió per a la ràdio, perquè si no ens en foten fora a patades. En general, este disc, tot i que hi ha variació, especialment de “Bon amic”, en general se pareixen molt més les versions de directe i les d’estudi. Hi ha variació, però és molt menor al que passava amb l’altre disc.

Q: Sí, però canvia molt “Judes”. A parer meu, continuen sent millors en directe.

Ll: Home, sí. Perquè per les gravades estan una mica obsessionats a fer llarga de 3:30. I, en canvi, als directes podem allargar una mica més i podem acabar bé les cançons.

A: 2:80 és la duració que ens reclamen. 

P: Moltes duracions hi ha. Per mi, la duració perfecta és 5:45. Però ara es busca 2:80. 

Pel directe d’aquest disc ens haurem d’aprendre noves coreografies com les que abans feieu a “El fill del rei”?

A: N’hi ha una, la típica de fer un trenet, sí, però no la fa la gent.

Q: És bastant difícil, però. Sobretot ara perquè estem en teatres i no es pot fer allà.

A: En van sortint moltes perquè els concerts són bastant improvisats, dins de l’ordre que hi pot haver. Algun dia heu de fer un concert sense fer els passos. I a veure què fa la gent.

És que funciona molt bé. Però potser podríeu canviar-los.

Q: Un dia ho vam fer! Vam fer els passos endavant i endarrere, al revés.

Ll: Bé, jo feia passos girats. Com els de “No rompes más”.

El primer EP va ser autoeditat, però aquest disc l’ha publicat Ceràmiques Guzmán, el segell discogràfic del grup de música Manel. Com és passar de ser independent o d’una discogràfica bastant petita a treballar amb un gran segell? A més a més, com és treballar amb el mateix grup d’amics quan cada cop tot es va fent més professional?

P: Respecte a Ceràmiques no ha canviat massa, la cosa. Ara tenim entrevistes més grans perquè som uns genis del màrqueting. Però la discogràfica tampoc ha interferit molt. No s’han posat gaire en la nostra feina així que tot queda bastant igual. Per exemple, l’Arnau segueix sent el nostre “jefe”.

A: No, però aquí hi ha una diferència en què hi ha algú una mica més de fora.

P: Sí, però que seguim treballant igual que abans. Simplement, tenim a l’Arnau que ens diu que ens diu on hem d’anar.

Ll: Potser també ens ha afegit feina, perquè ara fem entrevistes. L’aspecte musical està igual, però hi ha tota la resta de feina que se’ns ha afegit.

A: Però, segurament, potser sense Ceràmiques hauríem tret el disc abans.

P: Sí, perquè ens hem posat a fer vinils i totes aquestes coses. 

Q: Ens han obligat a pujar-nos una mica les expectatives. Van decidir que faríem un llançament “a lo bèstia” que nosaltres mai ens haguéssim pogut plantejar. En canvi, es tenia claríssim que havia de ser una cosa molt sonada i molt celebrada. I ha sortit molt bé. També ens han ajudat molt que no tinguin por de perdre diners amb nosaltres. No tenen grans aspiracions de guanyar-ne molts, però tampoc tenen por de perdre’n. Aleshores, una remesa de mil discos per a nosaltres són molts diners i una aposta una mica arriscada, però ells ens han dit que no tenen por.

A: Però també era confiança seva, crec.

Q: Sí, la confiança cega d’algú que amb quaranta anys ja té la vida solucionada.

P: Com era allò del Maimó? Que estàvem parlant del nombre de discos que vendríem i et feia callar dient-te: “Anirà bé”. 

Ll: Bua, és per matar-lo.

Q: Però tornant al que comentaves dels amics. Nosaltres, som amics de tota la vida i sí que és veritat que vam estar tot l’any passat treballant, vam estar un any i mig de gira, després vam fer mig any de teatre, i després vam acabar el teatre i ens vam posar a treballar en el disc. Estàvem una mica saturats, va ser una mica com una cadena. I vam acabar el disc i vam haver d’anar molt de pressa, que estàvem una mica ja… Però aquest estiu hem pogut fer vacances perquè com que el disc no sortia encara, hem fet quatre concerts només.

Ara hem pogut començar molt més tranquils. I està bé. És normal que hi hagi tensions, suposo. No? Bé, no ho sé. Hem agraït molt les vacances. Una cosa molt de com de quart de primària, però és que és això.

‘Gràcies per venir’ (2024) és el primer àlbum del grup produït per un segell discogràfic, Ceràmiques Guzmán

A partir del creixement que heu tingut aquests últims anys, us consideraríeu famosos? Ser figures públiques ha canviat alguna cosa del vostre dia a dia?

P: Conegudes, som.

Ll: Jo crec que ho som moltíssim. Més que Jesús.

A: Per això s’està deixant els cabells llargs.

P: A vegades et saluden per Girona. 

Ll: Sí, però a vegades no. Continuem sent pobres. 

Q: Doncs jo m’he comprat una guitarra. Caríssima. 

És a dir que considereu que és la vostra feina, la música? En podeu viure, aleshores?

A: Jo crec que la paraula és malviure. No? Més que viure.

Ll: Sí, exacte. Per exemple, en Pau ha triat fer la Ludwig i tenir un negoci a part. I ha triat viure bé. Menjar gambes per Cap d’Any i anar-se’n amb la parella de vacances. En canvi, jo he triat ser un pobre i només viure de la Ludwig. Me’n vaig al cas dels meus pares i ja són les meves vacances.

Q: De totes maneres crec que no ens podem queixar. Em sembla una mica lleig quan ens queixem. Hi ha moltes feines que són tant o més precàries que la nostra i que demanen moltes més hores al dia. I al final no són vocacionals. Nosaltres al final, de petits, l’altre dia ens ho van preguntar i tots volíem ser músics. I ara estem vivint d’això. És veritat que cobrem poc, que ens agradaria cobrar més. Però treballem tres dies a la setmana, i anar a treballar és anar a fer un concert. No està mal.

P: Però tampoc és tan poca feina com diu en Quim.

A: Sí, però tampoc és tant. No són vuit hores.

Ll: És això, a un cambrer acaba el torn i ningú l’aplaudeix. 

A: Això també és curiós, que quan tu acabes la teva feina, t’aplaudeixen cada dia. Imagina’t un oficinista o un cambrer quan surten a treballar. Ningú li diu que ho fa bé.

Q: No és veritat, perquè quan acabem de descarregar a les 2 del matí, ningú ens aplaudeix.

P: No volia dir que és molt dur. Simplement, que ja se sap, però que el concert és un 5% de la nostra feina. És la que més lluïx i amb la que guanyes més pasta. Però després ve tota la resta, que si grava, que si fes entrevistes, que si descarrega la furgoneta… Simplement volia dir això. Al final, sí, a un concert guanyes més diners i t’aplaudeixen, és tot collonut, però és la punta de l’iceberg.

El 10 de març de l’any passat vàreu fer una piulada en què prometíeu fer un concert de versions de Bob Dylan al mig de Les Rambles el mateix dia que ell tocaria al Liceu. Al juny, ell va tocar, però vosaltres no. Per què mai vau acabar fent el contra-concert a Bob Dylan?

P: Ui, això és una “leyenda underground”.

Q: Aquesta història l’ha d’explicar l’Arnau.

A: Ells em van vetar a mi, de fer el concert. Jo a vegades agafo el Twitter i aquella piulada se’m va anar de les mans. I va estar bé, però és que era molt  impossible.

P: Però ho volíem fer. I, de fet, vam mirar-ho.

Ll: Vam tenir un atac d’eufòria però després res. 

A: És molt difícil tocar gratis a Les Rambles. Vam intentar-ho, però les energies donen pel que donen i havíem de centrar els esforços al nostre públic i a acabar el disc.

Q: Teníem dos rodatges de videoclips, havíem d’anar a fer la masterització del disc… Anàvem una mica estrangulats.

P: La veritat és que a mi em feia una mica de mandra. No l’escolto tant com la resta i haver-se d’aprendre hora i mitja de cançons seves era massa.

A: Va ser una broma que no pensàvem que aniria més enllà, però al cap de quatre hores ja s’havia assolit el nombre de m’agrades que havíem posat. Pel concert del Bruce Springsteen els vaig enviar un correu per veure si podíem fer de taloners, però crec que ni l’ha llegit. 

Pau, fins el 2022 el teclat el feia en Pau Lanzetta i tu eres el tècnic de so. Així i tot, sorties a mig concert a tocar l’harmònica, però ara que ja ets dalt de l’escenari l’has arraconada. La recuperaràs algun dia?

Q: Bravo, bravo, la pregunta.

Ll: Que curiós, primer cop que passa això. Havíem de recuperar-la pel concert de Dylan, però com que al final no l’hem fet, res. 

P: No sé si passarà. El que passa és que el teclat és un instrument molt demandant, necessito peus i les dues mans.

A: Però, Pau, si tu ets el més músic de tots. 

P: I també hi ha una cosa, que és que l’harmònica t’obliga a anar a la primera fila a fer el “parguela” (sic). En canvi, a mi m’agrada molt estar en segona fila assegudet. Jo mateix m’he buscat l’excusa de tindre dos teclats. Estàs tocant tantes coses que no et pots permetre fer coreografies.

A: No vol posar-se dret. 

Ll: És que ja té una edat, aquest noi.

Q: És el més veterà, en Pau. Un dia es va posar dret i va estar molt bé. A “Bon amic, vell amic” justament. Però un altre dia es va portar un ventilador.

A: És que al Pau se l’ha d’anar a buscar. El Roger l’altre dia el buscava amb “El fill del rei” i ell va respondre una mica. Però potser algun dia ho podem recuperar, això de tocar l’harmònica, com a “remember”.

P: L’hauria de fer el Xavi, no? Un dia li hem de fer una sorpresa al Xavi, el nou tècnic, i que surti. I també és un bon amic i ho fa molt bé.

També tenim una pregunta per tu, Lluc. La setmana passada vas treure l’EP en solitari “Bo amb mi, bo amb tu”.  Retornant a la primera pregunta que fèiem de si totes les vostres creacions són part d’un conjunt. Creus que les noves cançons formen part també d’aquest univers de Pedant a Missa i Repicant?

Ll: No. Són tot precs paral·lels. I serveixen per coses diferents. Malgrat que sempre siguin els mateixos, eh? Però, malgrat que no ho semblin, sempre són coses diferents. Són petites porcions del teu cor. Estan molt juntes, però tenen parets entre si fent-los coses diferents.

A: El Pau ha tret un disc, l’Andreu també. En Lluc també. Falten el Gabriel i el Roger.

Q: I jo.

P: Quan treguis tu el teu ja això vol dir que ja… Quan el cantant, el líder d’un grup, se’n va en solitari és que ja el grup s’està un poquet desmuntant. 

Q: Jo el que tinc ganes de fer és blues. Faré tot el repertori de la Ludwig Band en blues.

Pau Esteve: “Jo vaig començar a fer la masterització del “Límit de la tonalitat” a l’ESMUC dos dies abans que fessin el toc de queda. I el vaig acabar a casa dels pares. Allà va ser l’inici de la meua relació amb La Ludwig Band.” 

L’última pregunta que sempre fem és, com que som l’Universitari, una revista d’estudiants per a estudiants, volem saber sobre els vostres anys estudiant. Teniu algun record especial dels vostres anys estudiant?

Ll: M’encanta aquesta pregunta.

P: Jo vaig fer Economia a la UB i Sonologia a l’ESMUC. Bé, i també vaig començar Telecomunicacions. Però em vaig quedar a primer. No vaig necessitar “telecos”, ja veieu.

Ll: Jo vaig fer Consultoria, però quan era adolescent. I després vaig fer una cosa teòrica de teatre a París del qual no me’n recordo de res. I després vaig fer Belles Arts aquí a Barcelona.

P: Ara me’n recordo. No fa tant estaves fent el TFG.

Ll: Però hi vaig colar uns sense sentits, allà…

Q: A mi, amb la selectivitat, se m’acaba una mica l’estudi. En tinc molt bon record. Vaig fer un examen de mates perfecte. 

P: Jo vaig començar a fer la masterització del “Límit de la tonalitat” a l’ESMUC dos dies abans que fessin el toc de queda. I el vaig acabar a casa dels pares. Allà va ser l’inici de la meua relació amb La Ludwig Band. 

A: Però era un treball o què?

P: No, però m’ho va demanar l’Andreu. No existia ni el logo. 

Q: Es devien pagar uns 20 euros per cançó. 

P: No, no. Molt menys. Van ser 100 euros per tota la masterització i hi ha 7 cançons.  Però, al final, com que vau fer moles revisions, li vaig reclamar 120 per totes i ho vaig aconseguir.

A: Ara es paga a 60 la cançó! Jo anava per periodista, imagina’t. En una vida paral·lela estàs tu aquí amb nosaltres. Però sí, molt bons records.

Ll: A quina aneu vosaltres?

Nosaltres estudiem a la Universitat Pompeu Fabra.

P: Jo vaig fer “telecos” a Poblenou. I a Ciutadella anava a l’Orquestra. Vaig estar 3 anys participant-hi, l’any que feia “telecos” i després vaig seguir perquè el director és molt guai.

Ll: El campus de Poblenou no el conec, però el de la Ciutadella és una passada. La biblioteca està molt bé.

P: El del Poblenou és l’hòstia, que l’altre dia hi vam anar per una entrevista, molt nou. 

Ja última pregunta, de debò, de l’1 al 10, quanta mandra us ha fet l’entrevista?

A: Ha estat molt bé.

Ll: Molt bé, de veritat.

Una hora molt oportuna.

P: Preguntes ben tirades, eh. No han sigut les típiques, com les d’aquest matí. La més típica sempre: “És veritat que dieu que sou d’Espolla, però…”

Entrevista realitzada per Judit Alcoba i Amàlia Cillero