Fronteres literàries

Un pensament recurrent dels catalanoparlants de València i les Illes Balears que anem a viure al Principat és aquest: com pot ser que parlem la mateixa llengua i ens entenguem tan poc? A part dels més que esperats comentaris i bromes sobre l’accent —que poden ser molestos, però en general no tenen intenció despectiva o ridiculitzant— el que més sorprèn és el nivell de desconeixença dels catalans cap als altres territoris de parla catalana. Jo, que soc de Mallorca, rebo preguntes estrambòtiques sobre si celebrem Sant Jordi, si ens arriba el fuet, si mengem pa amb tomàquet o si podem estudiar en català. És fàcil riure i contestar que sí a tot, però tot això a la llarga condueix a la construcció d’un sentiment estrany, difús, d’una manca d’intercomprensió. Dic estrany perquè no sembla tenir cap fonament: tots parlem la mateixa llengua i tenim unes tradicions d’un mateix origen. I dic difús perquè costa lligar-ho a proves sòlides. Quan he intentat explicar aquesta experiència pròpia dels «catalanoparlants de perifèria» he fet servir sovint, per ridícul que soni, el temari de segon de Batxillerat de literatura catalana. És un indicador que està lluny de ser perfecte, però que ens pot donar algunes pistes sobre com pensem en literatura i, per tant, sobre com pensem els uns dels altres.

Al Principat, la matèria de Llengua Catalana i Literatura és molta Llengua i poca Literatura. Per a les proves PAU, els catalans han de llegir dues lectures obligatòries i contestar algunes preguntes breus sobre l’argument i els personatges. Aquestes lectures canvien periòdicament, però de totes les triades des del 2010, només una ha estat de fora del Principat: Bearn o la sala de les nines, del mallorquí Llorenç Villalonga, el 2016 i 2017. Per fortuna, els catalans tenen l’oportunitat d’examinar-se de Literatura Catalana a la fase específica, on es designen sis lectures per fer-hi una anàlisi més profunda. Hom pot pensar que aquí hi trobarem més diversitat als clàssics, però actualment la llista està íntegrament formada per autors del Principat; de fet, cal que ens remuntem al 2016 per trobar-ne un de fora. Aquest també era un mallorquí: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, qui ara com ara continua sent l’únic autor no-català que ha estat inclòs en el temari en els últims catorze anys.

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) és una de les figures més cèlebres de la narrativa catalana.

A Mallorca, aquestes dades ens solen sobtar una mica. Aquí la literatura té més pes a la fase obligatòria; la Universitat de les Illes Balears proporciona una llista de catorze autors, que a la PBAU s’han de relacionar amb el seu corrent literari o moment històric. Dels catorze, quatre són mallorquins i la resta catalans. Potser aquí podem començar a veure el problema, allò que fàcilment es transforma amb motiu d’enuig: si nosaltres ens hem empassat La plaça del diamant, el més natural és esperar reciprocitat i que a Catalunya aprenguin algun poema de Joan Alcover. Però abans que algun mallorquí surti a cridar que els catalans ens fan bullying, crec que està bé demanar-se com estem pecant nosaltres i on són els valencians.

«Què passa al País Valencià?» és una pregunta que malauradament sorgeix sovint a molts contexts diferents. Si algú té temps a perdre i vol explorar la selva que és la pàgina web de la Generalitat Valenciana, hi trobarà que fa uns anys varen adoptar un sistema semblant al català, amb quatre lectures obligatòries per representar els gèneres literaris. Els autors d’aquestes lectures són tres valencians (Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Rodolf Sirera) i una catalana. Aquesta és, com no podria ser d’altra manera, Mercè Rodoreda.

Quin interès té tot això, llevat de pels filòlegs? Està clar que del que vull parlar realment no és de la diversitat a les PAU –aquí, la crítica pot ser infinita, començant per com tothom sembla haver oblidat que es pot fer literatura en català de qualitat a Eivissa. Es podria dir que del que parlo ni tan sols és de literatura; aquesta és una qüestió de referents. Qui són, d’on són, i per a qui són referents. I per això no podem no parlar de literatura, ja que a falta d’unes institucions polítiques comunes, als territoris de parla catalana el que ens uneix és la llengua. Aquells que estimen i fan servir la llengua damunt el paper seran els qui necessàriament ens hauran de representar.

“Fer distincions segons unes fronteres polítiques que no coincideixen amb les lingüístiques significa trencar amb un imaginari que pels parlants d’una mateixa llengua hauria de ser comú.”

Que a Catalunya no hi hagi coneixença, ja ni parlem d’admiració, cap a escriptors de València o les Illes Balears, i que aquests territoris tampoc es coneguin ni es llegeixin entre si, és l’arrel de molts problemes, però sobretot és un símptoma. És un símptoma del fet que la divisió territorial de les comunitats autònomes està completament interioritzada, fins al punt que es defensa com a natural. Els problemes als quals condueix són nombrosos; el sentiment d’«aquí no m’entenen» és un d’ells. No tenir en compte els seus escriptors no és la causa del blaverisme, al País Valencià, i el gonellisme, a Mallorca, però descartar completament com la folklorització constant i l’aïllament dels seus intel·lectuals influencia el secessionisme, tant el lingüístic com el polític, és absurd i perillós. Fer distincions segons unes fronteres polítiques que no coincideixen amb les lingüístiques significa trencar amb un imaginari que pels parlants d’una mateixa llengua hauria de ser comú.

Més enllà dels evidents obstacles polítics que suposa, aquesta distinció és un error històric i, si se’m permet, una falta de respecte. Separar en categories inventades escriptors que estaven en contacte —que eren amics, que mantenien correspondència, que col·laboraven i s’estimaven— no permet estudiar-los ni recordar-los com es mereixen. Es pot entendre Nosaltres, els valencians de Fuster sense Notícia de Catalunya de Vicens Vives i La nació dels mallorquins de Melià?

Assenyalar aquesta qüestió s’ha de fer amb molta cura. És molt fàcil que el debat es derivi en acusacions rancoroses i inculpacions sense fonament. No es tracta de discutir quins autors són millors, quins es mereixen ser estudiats, o quins són considerats referents només per la seva procedència; això només contribueix a reforçar el secessionisme. Es tracta més aviat de repensar les nostres fronteres literàries (per què són aquí? Com ens afecten?), i de defensar que no hauria de tenir cap rellevància que un autor sigui de Lleida, de Gandia, o de Manacor.