Liberalisme: l’antídot per a un món malalt de populismes

“El liberalisme és el respecte il·limitat del projecte de vida del proïsme, basat en el principi de no agressió i en defensa del dret a la vida, a la llibertat i a la propietat.”
-Alberto Banegas Lynch.

D’aquesta brillant frase podem extreure que la essència del liberalisme polític son: La llibertat negativa i individual, la propietat i la no agressió. Alhora suscita les idees de basar-se en l’individu com a l’element més important de la societat i sobre el que construir l’estat.

Les tesis liberals no son homogènies i han anat avançat molt i a diferents velocitats al llarg de la història. Quelcom que no es podria concebre d’altra manera, ja que parlem d’un corrent de pensament que engloba moltes tesis amb un rerefons comú però poc endreçades normativament (a diferència del Marxisme) des de l’Escola de Salamanca al S.XV fins a l’Escola de Chicago liderada per Milton Friedman al segle XX.

Malgrat això el punt de consens rau en aquests principis fonamentals inalienables de l’individu. Tots aquests punts són la base en què s’han de cimentar les institucions necessàries per preservar el liberalisme i les seves característiques bàsiques que son les úniques que permeten el correcte i lliure desenvolupament de qualsevol societat.

Propaganda de López Obrador, al seu quart any de mandat a la presidència mexicana el 2022. [Salvador Sánchez]

En un món en què cada dia tendeix a decantar-se més per les opcions sensacionalistes i demagogues dins l’espectre polític, el votant comú s’ha vist atret per candidats tan dubtosos com Bolsonaro al Brasil, Pedro Castillo al Perú, Viktor Orban a Hongria o Andrés Manuel López Obrador a Mèxic.

No obstant, és important recordar que no venim aquí a defensar la moderació política, sinó que l’objectiu és defensar propostes polítiques que posin la llibertat individual al centre de la seva forma de fer política. Una opció liberal pot arribar mitjançant una retòrica incendiària com la de Javier Milei a Argentina o una de més moderada com la de Iniciativa Liberal a Portugal.

Avui en dia aquestes postures son considerades radicals i ultres a causa de la quasi nul·la diferència (estructural) que podem trobar entre el model econòmic i el polític, els quals defensen tant la dreta com l’esquerra actualment.

Els liberals som mal vistos per un model que accepta de forma dogmàtica que la intervenció estatal és necessària. En addició, s’afirma que la llibertat individual i la propietat, bases del liberalisme, tenen una funció social que estaran a la mercè de la voluntat arbitrària de l’aparell estatal.

Tot el marc normatiu de qualsevol estat “liberal” es basa en la funció social i en la inclusió de drets positius als marcs normatius dels estats. Això el que provoca es que l’individu sigui súbdit i serf de tot l’estat.

Avui en dia qualsevol individu veu limitada la seva llibertat individual a causa de la inclusió de drets positius a les constitucions, com el dret al treball, a l’habitatge o a l’educació i la sanitat. Tots aquests són una limitació de la llibertat individual i una desvirtuació dels drets naturals de qualsevol de nosaltres.

“No hi ha res més populista que fer creure als votants que convertir un bé o un servei escàs en un dret aconseguirà fer desaparèixer per art de màgia aquesta escassetat.”

Per simple coherència amb la lògica econòmica, no hi ha res més populista que fer creure als votants que convertir un bé o un servei escàs en un dret aconseguirà fer desaparèixer per art de màgia aquesta escassetat. De la mateixa manera que crear un dret a partir d’una necessitat il·limitada no implicará que aquestes es puguin satisfer.

Per aquests motius és necessari defensar un marc jurídic on siguin eliminats els drets positius i la funció social de les característiques bàsiques del liberalisme. Només hi ha d’haver cabuda per la llibertat negativa garantida en els seus drets negatius i una protecció màxima a la llibertat individual.

Totes les societats actuals han oblidat aquests fonaments i això és el causant de les disjuntives jurídiques actuals sobre ponderació de drets. Provoca una gran insatisfacció dins dels ciutadans quan veuen que els “seus” drets positius són ineficients o inútils en el seu servei. Això demostra que amb aquests drets positius estem subjugats al designi de l’estat i al seu sistema que ens fa ser ostatges de l’administració (el nostre principal enemic).