La paradoxa del pis 'd’estudiants'

A causa dels estudis, molts de nosaltres ens hem traslladat a altres ciutats, normalment a capitals de província. Encara que els més atrevits poden arribar a dedicar fins a dues hores i mitja o fins i tot tres per arribar a la universitat, altres s’han instal·lat a la gran ciutat.

Si prenem com a referència Barcelona, triar entre instal·lar-nos en una residència o en un pis d’estudiants es pot decidir com qui diu en un moment. Si tenim en compte només el criteri econòmic, el preu d’una habitació està en torn als 750 euros al mes, segons el portal Uniscopio. La xifra excedeix alguns pressupostos i encara més quan, en alguns casos, no inclou cap àpat o serveis bàsics.

D’aquesta manera, si ha descartat l’opció anterior, un no té altra alternativa que endinsar-se en l’odissea de buscar pis. Un article de la SER basat en dades del portal Live4Life apuntava que el preu mitjà d’una habitació a Barcelona era de 490€, però el principal problema és trobar-la. I, si no és molt demanar, que estigui en bones condicions.

“El límit als preus del lloguer no ha portat grans avenços i la solució proposada de construir més tampoc és viable a curt termini.”

Ja ho vàrem cobrir al monogràfic amb el professor Josep Maria Raya, catedràtic de la UPF: la tensió en el mercat de l’habitatge a les principals ciutats de Catalunya és innegable. Si els preus ja eren alts, ara també s’hi afegeix la inflació —l’increment es reflecteix en els lloguers, però no en els sous—. Com apuntava l’expert, el límit als preus del lloguer no ha portat grans avenços i la solució proposada de construir més tampoc és viable a curt termini. Per aquest motiu, si l’estudiant ha tingut la sort de trobar un pis en bones condicions, tant econòmiques com d’habitabilitat, la recomanació és que no el deixi anticipadament. Si ha aconseguit un contracte d’habitatge (no temporal), que l’espremi al màxim: fins als cinc anys si el propietari és persona física o set si es tracta d’una persona jurídica.

La qüestió a analitzar és, doncs, el projecte de vida que cadascú de nosaltres vulgui dur a terme. Hi pot haver joves que hagin descobert que compartir pis amb companys o companyes serà la seva manera de viure. En contraposició, d’altres concebran el futur en un pis propi o de lloguer individual o en parella. Per aquests últims, què els espera en la situació actual?

Sense cap pla de xoc ni mesures eficients per part dels governs, la persona que vulgui viure sola i no tingui un salari alt se li presenta un panorama obscur. Sobretot si tenim en compte que, per regla general, quan un estudiant surt de la carrera acostuma a tenir un contracte de formació, pel qual se’l remunerarà amb el Salari Mínim Interprofessional (1080 euros al mes). Llavors, si vol llogar un pis de seixanta metres quadrats a la província de Lleida, hi haurà de dedicar la meitat del sou. Pitjor ho tindria a Tarragona o Girona (62 i 69% respectivament). De Barcelona, n’hauria de marxar de ben segur.

Segons Datadicto, els habitatges de les províncies de Barcelona, Madrid i Gipuzkoa són inassolibles pels treballadors que cobren el Salari Mínim

Seguint aquesta lògica i les dades que del mapa, convivint amb la parella, la situació milloraria significativament a les províncies catalanes amb l’excepció de Barcelona. Aquí, el 64% del sou de cada integrant de la parella aniria directament a l’arrendament. 

Finalment, es podria matisar que un estudiant universitari aspira a cobrar un salari superior al mencionat, però potser també voldrà habitar en un pis de dimensions superiors. Qui sap si preferirà un barri concret d’una ciutat o la proximitat a zones verdes o certs equipaments. Tots aquests factors es paguen i poden derivar en la paradoxa del pis d’estudiants, on ja ningú és estudiant, però que es comparteix perquè així ho demanen el context socioeconòmic i el mercat de l’habitatge.