Abuelos, parlem en valencià

Tots hem estat testimonis del canvi polític que s’ha donat al País Valencià. Després d’anys de governs socialistes, el Partit Popular ha tornat al poder de la mà de l’ultradreta de Vox, posant contra les cordes una llengua, la valenciana, ja a la UCI des de fa temps. Després d’algunes millores per a la llengua amb els dos governs del Botànic, tornem a ser a la casella de sortida: de nou, el PP, ara acompanyat de Vox, ataca la llengua valenciana sense complexos. L’objectiu final és ben clar: castellanitzar totalment el País Valencià i esborrar del mapa la llengua pròpia del territori.

El País Valencià pateix una diglòssia que ja es manifesta en les generacions més joves; no és estrany trobar famílies on els fills, tot i tenir pares valencianoparlants, només utilitzen el castellà. Encara és més greu el cas de les famílies on, directament, els pares valencianoparlants es dirigeixen en castellà als seus fills. La substitució lingüística al País Valencià avança a marxes accelerades, i ciutats com ara Alacant o València es troben ja sota domini pràcticament absolut de la llengua castellana, havent expulsat el valencià de la vida pública.

Aquest resultat no es pot atribuir a un procés natural. Qui parla de llibertat en la tria d’idioma en l’educació (sense fixar ni quotes ni protecció per a cap llengua) fa tanta política lingüística com qui promou, per exemple, la immersió lingüística. Ambdues situacions tenen uns objectius, i qui parla de llibertat d’elecció de llengua el que pretén, en realitat, és instaurar la llei de la jungla per a que el més fort —en aquest cas, el castellà— es mengi el més feble: la llengua valenciana, que retrocedeix arreu del territori.

El canvi de rumb polític del Govern de la Generalitat Valenciana evidencia i agreuja la mala situació del valencià a la societat

Com a resultat d’un passat de repressió contra la llengua i de polítiques públiques nefastes, el retrocés lingüístic s’estén per un País Valencià on l’idioma propi és considerat per molts «inútil», on les famílies es van castellanitzant poc a poc, on els xiquets passen a ser niños i on País Valencià passa a ser Comunidad valenciana. La llengua és relegada a la irrellevància a les xarxes socials, a les comunicacions empresarials, als locals. El que abans eren zones valencianoparlants han esdevingut avui el futur cementiri d’una llengua compartida amb Catalunya, les Illes Balears i l’Alguer, i que també retrocedeix a tots aquests territoris. 

El cas valencià és un avís per a les Illes Balears i Catalunya: abaixar la guàrdia en la defensa de la llengua i de l’educació en català, deixar-se guanyar per la marginalització i l’autoodi, deixar de reclamar el dret a viure plenament en català són els primers símptomes de la pèrdua d’una herència que és, a part d’única, patrimoni de la humanitat, com ho són totes les llengües de la Terra. 

A casa meva la història no és diferent. Aviat, però, farà tres anys que vaig decidir canviar de llengua amb els meus avis valencianoparlants. Tot i ser ells valencianoparlants de tota la vida, s’havien dirigit a mi en castellà des que era ben petit. Iniciar-me en la reflexió històrica i lingüística sobre les meves arrels i el País Valencià em va permetre veure que això responia a la tendència de la desaparició del valencià present arreu del territori. Així doncs, vaig decidir canviar de llengua amb els meus avis davant la injustícia de veure com aquesta realitat lingüística estava matant el meu idioma, el que faig servir cada dia: el català. Aquest pas fou l’inici d’un procés de «conversió» de llengua amb la meva família valenciana. Tot i la inseguretat inicial, el resultat fou excepcional, i aviat ja vaig començar a parlar en valencià amb qui abans només havia parlat castellà. 

“Cada dia menys gent parla valencià i més gent rep atacs per parlar-lo.”

El meu cas és un exemple a contracorrent. Cada dia menys gent parla valencià i més gent rep atacs per parlar-lo. La llengua es troba marginada a ambulatoris, carrers, locals, publicitat, cinemes, televisió, ràdio i xarxes. La croada de la dreta contra el valencià avança amb una força devastadora, i els petits actes de resistència no són suficients per aturar aquesta deriva.

El que està passant al País Valencià es podria haver evitat, i es pot evitar. El sistema educatiu ha de ser el primer pilar on construir una nova societat valenciana plural que recuperi la seva llengua. La manca d’immersió lingüística arreu del País s’ha revelat fatal per a la supervivència del valencià i calen solucions valentes. Les forces valencianistes han de fer una reflexió seriosa sobre el paper a jugar en aquesta situació. Cal desfer-se dels complexos i encarar el problema: o fem valencianisme o, tard o d’hora, el valencià morirà. 

Com deia Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Ara, més que mai, cal un País Valencià conscient del moment històric que viu i del fet que estem a prop d’un punt de no retorn. O reaccionem a les properes convocatòries electorals, comencem a bastir alternatives valencianistes a les forces estatals, deixem caure els complexos i reivindiquem la unitat de la llengua amb catalans i balears, o aviat els nostres somnis de viure plenament en valencià seran esborrats per la pèrdua absoluta de la nostra llengua.