"La mobilització estudiantil és vital per a l'evolució de la societat"

Què ha impulsat la creació d’aquest curs que ha organitzat el SACU?

La veritat és que no he preguntat a la gent del SACU directament què els va fer decidir promoure una activitat com aquesta. Jo ja fa uns quants anys vaig actuar dintre la universitat com a una figura que es va crear en el seu moment, que era una persona que estava al mig del rectorat i els estudiants per fer tasques que promoguessin la participació estudiantil. Allò va aparèixer particularment després d’uns anys de certa conflictivitat estudiantil, que és el que coneixem com les mobilitzacions contra el Pla Bolonya, especialment al curs 2008-2009. En aquell moment es van trencar molts ponts i molts vincles entre sectors dels estudiants, de les persones estudiants organitzades –ja fos en les assemblees de facultats o en els sindicats que existeixen–  i el rectorat d’aquell moment. I jo, que no estava en el rectorat en aquell moment i que vaig entendre que les reivindicacions dels estudiants mereixien ser escoltades, un cop va passar aquest moment de més conflicte, des del rectorat se’m va proposar que actués una mica com a pont entre les persones més mobilitzades i que havien tingut, jo crec, males experiències d’aquells cursos (la presència dels mossos, tensió en diferents moments…) i per altra banda el rectorat, que també ho havia passat malament, per veure si podíem trobar la manera de tractar aquells assumptes que es podien resoldre dintre la universitat i fer-ho amb uns processos que permetessin que la gent que volgués participar participés.

També és veritat que entenc que ara estem en un moment en què no hi ha la vitalitat del moviment estudiantil que hi havia hagut en altres moments i és possible que hi hagi una part de l’estudiantat que consideri que venen a classe; fan la seva feina; tiren endavant la seva carrera, que prou els costa… i això de participar a la universitat doncs no ho sé, no és important per a elles, pensen que ja participen potser en altres llocs i que tenen molt poc temps i que el temps que tenen lliure el volen dedicar a altres coses… I, per altra banda, pensàvem que potser valia la pena trobar-nos amb gent que estigui més o menys interessada amb temes de participació, per una banda per parlar del present –perquè segurament la gent que vingui estarà preocupada per coses que passen avui– però, a la vegada, també conèixer experiències d’un passat no necessàriament molt llunyà en què hi ha hagut processos d’aquestes característiques que han sigut molt profitosos per fer de la universitat un espai més democràtic del que era i que també han tingut una gran incidència en el conjunt de la societat, i veure com aquests processos del passat ens poden servir per pensar en el present i en el futur: quines eines tenim avui, quines reivindicacions tenim… 

Aquest curs pot ser útil per als estudiants per reorientar el moviment estudiantil i fer-lo molt més adaptable?

L’únic sentit que té la docència o una activitat d’aquestes característiques és que sigui útil per a  la gent que ve. Els estudiants tenen reivindicacions: ho demostren a classe quan es queixen de determinades realitats. Moltes d’aquestes persones potser no coneixen els mecanismes que hi ha dintre la universitat per participar. Aquest curs o aquestes tres sessions han de ser útils per això. Per altra banda, hi ha gent que no només vol participar en allò que és la vida interna de la universitat, sinó que té reivindicacions com poden ser l’ecologisme, el feminisme o qualsevol altra, que entén que la universitat és un bon espai per desenvolupar-les, perquè hi ha altres persones amb qui poden vincular-se, perquè és una fase de la vida des les persones que és molt profitosa per generar aquestes reivindicacions que després formaran part de la teva trajectòria personal i professional, i pensàvem que era una bona ocasió per trobar-nos que a partir de les coses que et preocupen podem pensar conjuntament què podem fer per tenir més eines, tenir més coneixement.

Què vol dir per “participació”? I per “mobilització”? 

Jo crec que és interessant la distinció perquè, nosaltres quan dintre la universitat parlem de “participació estudiantil”, bàsicament parlem de què els estudiants poden participar en un espai de la facultat, del departament, com a delegades o delegats del seu curs, poden anar al claustre, poden anar a espais interuniversitaris…

La universitat l’hem de fer viure entre totes, i jo crec que, potser per un excés de paternalisme o potser per un excés d’anar per feina, a vegades desatenem o no tractem prou bé aquests espais de participació, que són imprescindibles. Un dels problemes, per exemple, del moviment estudiantil –i això ens podria portar a parlar de la mobilització– és que la nostra vida a la universitat com a estudiants de grau és molt curta. Els anys de vida activa a la universitat, són pocs. I fer el relleu entre els estudiants que estan a tercer o quart amb els que estan a primer o segon no sempre és fàcil. Però moltes vegades parlem només de participació i és com que la mobilització no ens agrada gaire. Això que la gent es mobilitzi a vegades hi ha gent a qui no li agrada gaire, però la mobilització és essencial en tota societat. És la manera en què les persones, determinats sectors socials, tenen per expressar els seus malestars i les seves preocupacions. I el moviment estudiantil ha sigut clau en tots els períodes de canvi social de la nostra societat. El moviment estudiantil no es preocupa només de la universitat. Per exemple, en els últims anys hem vist com el moviment estudiantil ha estat clau per a la difusió i popularització de les idees ecologistes, feministes, temes migratoris…

La mobilització no agrada a les persones que controlen l’statu quo, o també hi ha persones que s’hi mostren desfavorables?

Hi ha la idea que els estudiants han d’estudiar. I és veritat, però també com qualsevol ciutadà, és molt comprensible que tinguin preocupacions i que es mobilitzin davant del que consideren injust. Sense la participació no hi ha democràcia., que té com a pilar fonamental uns drets, unes llibertats, però desde la participació del conjunt de la ciutadania. L’espai de participació de l’estudiantat és el seu centre de formació. La universitat, és un lloc ideal per promoure els valors democràtics. Si resulta que el moviment estudiantil et diu que a la universitat hi ha coses que no funcionen bé; que el sistema, per exemple, de les pràctiques laborals caldria millorar-lo perquè hi ha coses que no funcionen, certa gent es pot incomodar. Però, a la vegada, aquestes crítiques són constructives i aporten elements que ens fan millorar. Els malestars que porten algú a fer present una reivindicació no desapareixen pel fet de no fer-los cas.

Estudiants ocupant el Campus de Ciutadella a la UPF en el marc de les protestes contra el Pla Bolonya [Directe.cat].

La manera en què es veu la mobilització ha canviat?  

Jo crec que la mobilització estudiantil ha canviat al llarg del temps en funció de quines preocupacions ha tingut cada generació de joves estudiants. Per exemple, els anys 2007-2008 i 2008-2009, amb això que es va presentar com a Pla Bolonya. En altres moments, va sorgir una mobilització molt vinculada a reduir el preu de les matrícules. Al voltant del 2017, amb l’1 d’Octubre, o després de les sentències hi va haver una mobilització estudiantil.

Les mobilitzacions canvien també en la seva forma. Tradicionalment, a la universitat ha sigut molt present una forma assembleària de funcionament perquè es considera que és més democràtica que d’altres. Això no vol dir que hagi sigut sempre així, però ja a mitjans dels anys 60, quan a la Universitat de Barcelona es crea l’SDEUB, el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i estem en ple franquisme creant quotidianament democràcia. Què vol dir això? Ens reunim per curs, ens reunim per facultat, ens reunim per centre, escollim persones que ens representin, aquests representants van amb un mandat, després tornen… una democràcia interna molt potent. I aquestes formes d’organització després també a vegades han sortit, no s’han quedat només en l’àmbit universitari. Per això em sembla que és molt important que tothom trobi el seu espai de participació, que no vol dir ser delegat només o estar a la junta de la facultat. No vol dir només això, sinó que vol dir que tu et fas teva la universitat, que tu organitzes un dia una xerrada, o que formes part d’una associació, el que vulguis. I això et fa crèixer.

Hi ha elements que perduren en el temps. Hi ha gent que recull el relleu d’altres i això, quan estudiem els moviments socials, a vegades s’utilitza la metàfora de les onades. Hi ha un moment en què hi ha una onada, és a dir, que per un context o una situació determinada hi ha un creixement de la mobilització social, de la participació i això tindrà uns impactes. I cada onada dona continuïtat a l’altra. I jo crec evidentment que una persona que s’activés políticament des de la mobilització social a favor de l’educació pública als 60 s’entendrà bé amb una que estés activada pel mateix als 80, als 90, als 2000 o al 2020, és igual. Hi ha un element comú en les persones que participen a la universitat, que és que, més enllà de què reivindiquin crec que es troben que estan construint societat.

Ara per ara, creus que hi ha prou moviment social dins les universitat? En la mateixa teoria de les onades, podríem dir que estem en un moment de depressió?

En aquest moment en particular, estem en una fase en què el moviment estudiantil està submergit. Però això no vol dir que això no pugui canviar. Això té molt a veure amb dinàmiques de la societat. I si això és així segurament és perquè les persones joves que estan a la universitat estan ficades en altres coses o no consideren que la universitat sigui el seu espai primari de mobilització.

Veiem la participació? Sí. Hi ha sindicats que van ser molt importants en un determinat moment i que ara no saps si hi són. Hi ha col·lectius que apareixen puntuament. Ara, per exemple, amb el tema de la guerra a Gaza.

Quines eines té l’estudiant per amplificar la seva veu dins el sistema universitari? (eleccions de delegats, consell d’estudiants, etc.) 

Jo crec que hi ha una via que és la institucional, que és aquesta que estàs citant ara, que comença d’alguna manera amb els delegats com allò més bàsic. La base és la classe, i aquí ens hem d’organitzar. Després hi haurien espais dintre del grau, del departament, de la UCA (Unitat de Coordinació Acadèmica), aquests espais. Després hi hauria el Consell d’Estudiants, el Claustre, hi ha espais intrauniversitaris… Jo crec que hi ha molts espais en què els estudiants poden participar, però tinc la impressió que el conjunt dels estudiants els coneixen poc i quan els coneixen potser és una mica tard perquè puguin acabar-hi anant. I, per altra banda, no sé si aconseguim que aquests espais siguin tan útils com els estudiants voldrien. I això fa a vegades que es creïn les vies, digue-m’ho així, no institucionals de participació. És a dir, n’hi ha unes que són les establertes, les institucionals, però si no funcionen i hi ha un problema greu, els estudiants acabaran portant aquest tema a un altre espai perquè ningú vol no resoldre un tema que per a ells és important. O, si no, una cosa pijtor que pot passar és que els estudiants es desmotivin i decideixin que no volen participar perquè per no poder fer res doncs no hi dediquen ni un minut.

Els estudiants creuen en aquestes organitzacions? Hi ha una manca de legitimitat?

No crec que hi hagi una manca de legitimitat, però sí que tinc la impressió que el conjunt dels estudiants segurament no saben com funcionen aquests espais i no tenen clar que els serveixin de res. Si tu penses que allò no et servirà de res prefereixes no dedicar-hi ni un minut perquè “he de fer la lectura de l’assignatura X, he de fer el seminari de la Y, he de fer el treball per l’assignatura Z… i ara, a més a més, m’he de dedicar a tot això? He de crear un sindicat o fer una associació?” Llavors, o ho tens molt clar o segurament costa una mica. Em sembla que el més important és explicar bé als estudiants la importància començant des de baix. Començant per les persones que actuaran com a delegades, que tinguin la informació suficient i que sàpiguen quins mecanismes hi ha per resoldre conflictes, per fer propostes… 

I fora dels òrgans de la universitat (vies no institucionals ) Hi ha un coneixement estès sobre quines eines de pressió es poden utilitzar?

Jo diria que no. Hi ha una idea que em sembla que és bastant útil per analitzar això, que seria una frase que diu: « La gent té més poder del que creu tenir ». La mobilització social ha sigut clau per fer d’aquesta societat un lloc millor en què viure. Molta gent no sap que algunes de les llibertats que avui donem per fetes, algunes persones o alguns col·lectius les van haver de treballar, les van haver de reivindicar. I hi hem de saber també que allò que avui no és però que ens agradaria que un dia fos, si no ho treballem nosaltres, ningú ho farà. Llavors, a mi em sembla molt important que, en els diferents nivells de formació que tenim, algú ens expliqui que, per exemple, la igualtat entre dones i homes legalment establerta avui dia no és un regal de ningú, no és un fenomen natural i no passa a tot arreu. Si aquí es va aconseguir va ser per la mobilització feminista. O, per exemple, si parlem del final de la segregació racial a Estats Units, igual. I això no treu que avui ens hem de continuar mobilitzant o hem de continuar estant en actiu perquè hi ha morts a mans de policia –tenim el moviment de Black Lives Matter– però això és important, que ens formem i se’ns formi per ser conscients que la  nostra activitat com a ciutadanes crítiques és indispensable perquè la societat de la que formem part sigui veritablement democràtic, més lliure i més justa.

“Hem de saber també que allò que avui no és però que ens agradaria que un dia fos, si no ho treballem nosaltres, ningú ho farà.”

Com es pot garantir que les veus de tots els estudiants tinguin representació dins aquests òrgans institucionals? Quins mecanismes es poden utilitzar?

Jo crec que és indispensable –i no sé si en això la universitat s’hi escarrassa gaire però sí que hi ha gent que ho té molt clar– que hi ha d’haver una formació de l’estudiantat perquè sàpiga quins són els seus drets i quins són els espais de participació, per què és fonamental que s’escullin persones delegades, i que sapiguem que tenim coses a dir sobre com funcionen els nostres estudis i la nostra universitat. Per altra banda, també que se l’animi més enllà de la participació tradicional a crear uns espais propis, a generar les seves activitats, les seves publicacions… El que consideri oportú per contribuir als debats o contribuir als interessos que vol promoure.

També pensem en el fet que hi ha perfils d’estudiants de moltes carreres que en general no s’impliquen gens en això. Per posar algun exemple, els estudiants de Medicina. Com és que passa aquest fenomen? És a dir, com és que hi ha tan poca activitat, per exemple, en aquesta carrera?

Jo crec que la gent que s’implica poc sempre té una raó. Les raons son diverses. Hi ha qui no li veu l’interès, hi ha qui té altres prioritats, hi ha qui viu en carreres que són extremadament exigents, com per exemple els estudiants de Campus Mar, que sembla un centre d’alt rendiment: gent superpotent, horaris molt intensos…Tot el que surti del que fan al seu campus és extremadament difícil que hi participin.

Podríem dir, doncs, que són els horaris, allò que limita la participació d’alguns estudiants?

Jo seria més atrevit, fins i tot. Són els horaris, però jo crec que en tota carrera, en tota planificació d’un grau, hi hauria d’haver un temps dedicat a la participació estudiantil. I això passa per alliberar franges horàries perquè els estudiants puguin desenvolupar les seves activitats. Evidentment, si alliberem les franges horàries de primera hora o última hora, hi pot haver un incentiu que és: vinc més tard i me’n vaig abans. Si alliberem franges horàries en llocs intermedis potser anima més a que puguis desenvolupar activitats. No només és alliberar temps sinó també, segurament, donar eines, fer conscients als estudiants que poden anar al SACU i hi poden col·laborar. En els primers anys que vaig tornar com a PDI vaig organitzar dos o tres cursos amb estudiants. És a dir, que una associació d’estudiants que existia, que eren els Estudiants Per Amèrica Llatina, que eren un grup d’estudiants de polítiques a qui els interessava l’Amèrica Llatina, em van venir a veure i em van proposar d’organitzar una assignatura junts. I vam organitzar una assignatura junts. Això va ser una passada. 

A mi em va semblar una passada, però particularment per ells, ja que els va permetre organitzar una assignatura conjuntament amb mi. Jo crec que iniciatives com aquestes, en qualsevol dels àmbits que tenen a veure amb la participació estudiantil, són imprescindibles. Jo crec que passa per generar menys pressió  sobre els estudiants a nivell d’activitats, uns espais horaris que els permetin tenir un temps de vida a la universitat i, segurament, uns mecanismes d’acompanyament que estiguin a la seva disposició. Jo crec que això és imprescindible, necessitem aquesta vida universitària, si no, la universitat acaba essent un espai en què vaig a classe, vaig al bar i poca cosa més.

Els alumnes universitaris van ser una peça clau en el moviment del 15M, segons Mir [Edu Baye].

Quin rol tenen els sindicats d’estudiants a la mobilització estudiantil? Com han evolucionat?

Als anys 60-70 els sindicats no eren el són avui. Per exemple, quan el 9 de març de 1966 es crea el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, l’SDEUB, allò no és un sindicat com el coneixem ara. És un espai en què els estudiants de la UB s’autoorganitzen per trencar amb el que era l’estructura sindical que proposava el règim. Tant a les fàbriques com a les universitats, existien allò que es presentava com a sindicats verticals, que no eren sindicats preocupats per la representació dels drets dels treballadors o dels estudiants, sinó que eren unes formes d’organització interna. Llavors, en aquell moment, els estudiants s’articulen com un nou sindicat, però no un sindicat pensant que després n’hi haurà dos, tres, quatre o cinc  i tu tries, sinó com dient que nosaltres trenquem amb el règim i creem el nostre espai d’autogovern. Amb el pas del temps van creixent diferents propostes, i ara segurament una de les més constants amb el temps és el SEPC. Per altra banda hi ha la EP, que no sé en quin estat de salut està. La FNEC tampoc sé en quin estat de salut està… En general els veig poc, a qui més veig és el SEPC. 

Apareixen nous espais, com el Front d’Estudiants, que suposo que van intentant trobar el seu lloc i que suposo que tenen especial visibilitat quan hi ha eleccions o quan hi ha algun tipus de mobilització. El SEPC té una estructura que segurament el fa estar més present però jo tinc la impressió que no estan en el seu millor moment, el conjunt de sindicats. Potser amb alguna excepció, alguns que neixen o alguns que potser estan en alguna fase més d’espera de veure qui li dona vida i qui no. Però, evidentment, jo crec que els sindicats són una peça important. Tot i que en els moments de gran mobilització el sindicats sempre queden desbordats perquè la gran quantitat de gent que vol participar moltes vegades fa que vagin a formes d’organització que superen els sindicats. Per exemple, el 2008-2009, sobretot el que funcionava eren les assemblees de facultat, i allà el sindicats hi anaven però també hi anava gent a títol individual. I era un espai en què ens trobàvem totes, hi ha gent que hi va com a integrant d’un sindicat o com a integrant d’algun altre col·lectiu o a títol individual.  

Parlant d’altres vies no institucionals, quin rol té la violència dins els moviments estudiantils? Està justificada? Penso en l’ocupació de les facultats, la participació en boicots envers altres organitzacions…

Aquest és un tema intens. Particularment, això és una opinió molt personal, jo crec que la violència en una societat que es vol democràtica no té raó de ser. Això no vol dir que, en determinats contextos, pugui haver-hi episodis de violència, però com a forma d’articular les teves reivindicacions, com a forma de créixer, relacionar-te amb altres col·lectius i altres persones que poden formar part del teu entorn i també per un principi del que em sembla que és just, la violència no té raó de ser. Això no vol dir que no pugui entendre o analitzar processos de violència i saber per què ha passat i quines circumstàncies s’han donat, però crec que no és desitjable ni és útil. Crec més aviat, que el que hem de fer és denunciar les violències existents. En les nostres societats hi ha  molts tipus de violència i, per exemple, moltes violències estructurals. Posem per cas els drets no reconeguts. Per a mi és una violència estructural que a la universitat encara avui hi ha barreres d’accés. Encara avui, a la nostra universitat no hi arriba tothom que mereixeria arribar-hi o que podria arribar-hi. Hi ha barris de Catalunya dels quals fa anys que no surt ningú que vagi a la universitat. Això és una barrera classista, i això crec que ho hem de denunciar, ho hem d’explicar i hem d’aconseguir que es facin polítiques per revertir aquesta situació. La violència física o contra els objectes em sembla que no contribueix. Particularment no sabria dir cap episodi en què la violència hagi sigut útil per la causa que reivindicava. Després, evidentment, hi ha conflictes. Per exemple, quan hi ha una vaga i hi ha un grup que vol bloquejar l’edifici i un altre grup potser més petit que vol entrar a l’edifici i reivindica el seu dret a fer classe. Aquests conflictes són bastant inevitables i hem de trobar la manera de gestionar-los de la millor manera possible. Entenem que hi ha legitimitat darrere la vaga i entenem que hi pot haver legitimitat darrere qui vol fer classe, però aquest xoc de legitimitats hem de trobar la manera de resoldre’l intentant complir els drets de les diferents parts. 

Així com el moviment estudiantil mitjançant sindicats està entrant a una fase de crisi, sobretot de representació, el moviment violent en quin estat està?

Jo crec que l’acció violenta sempre va associada a un episodi de mobilització, sigui el que sigui. Llavors, si hi ha poca mobilització també hi haurà poc espai per a aquests tipus d’accions. Ara, per exemple, a mi se’m fa difícil recordar l’últim episodi violent que hagi viscut perquè segurament estem en una fase de poca mobilització. Per exemple, quan la gent dels diferents col·lectius ecologistes, particularment la gent de End Fossil, van ocupar la UAB i la UB l’any passat no hi van haver episodis de violència. Van fer ocupacions, sí, d’un determinat espai amb una clara voluntat de cridar l’atenció sobre les seves reivindicacions. Jo crec que va funcionar bé, van aconseguir acords, segurament la gent de End Fossil vol més, és comprensible, i han de continuar treballant, també voldrien ser més, segurament. I si la cosa funciona, serà una mobilització que ja anirem veient com creix. Però això està per veure.

“No sabria dir cap episodi en què la violència hagi sigut útil per la causa que reivindicava.”

Quins reptes principals tenen els estudiants a l’hora d’organitzar-se?

Jo situaria dos reptes. Un que té a veure amb la universitat i el govern de la univeristat i també diria que el govern del país. És que aquests governs han d’entendre que la participació estudiantil és essencial en una societat que es vol democràtica. És a dir, que si no promovem la participació estudiantil no estem capacitant els nostres joves per poder ser després ciutadans amb una alta qualitat democràtica. I això implica coses com les que parlàvem abans, per exemple. Quan penses en el pla docent d’una assignatura o quan penses el pla d’estudi del conjunt dels estudis, quan penses com serà l’any acadèmic de la universitat, que tinguis molt present aquesta realitat. Que la participació estudiantil no pot quedar en mans de gent benintencionada del SACU o de la unitat que sigui que se la creu i gent benintencionada dels estudiants que s’ho creu, sinó que ha de ser una cosa de país i d’universitat. Hem de ser conscients que, de la mateixa manera que per aprendre bé a fer un reportatge d’investigació has d’anar classe i que te n’expliquin els elements, per poder tenir una ciutadania preparada, amb una musculatura democràtica, capaç de fer-se preguntes rellevants, de buscar respostes a aquestes preguntes, de ser exigent amb els seus representants… Hem de promoure la participació. Una altra cosa és que decidim que ja ens està bé que la gent no participi i que no sigui exigent però crec que hem de ser exigents i tenim eines per fer-ho i no és una cosa cara. No estem dient de fer una inversió multimilionària, no estem dient això. A les universitats ja hi ha eines per fer això, però el que passa és que crec que ens ho hem de creure més. I això seria un repte que afecta sobretot a la part de la direcció de les universitats i del Govern. 

Per altra banda, hi hauria un repte cap a l’estudiantat i, en part, cap a la ciutadania en el seu conjunt, que no té responsabilitats, digue-m’ho així, que és que hem ser conscients de la importància de la participació, perquè si nosaltres mateixes no som conscients que la participació i la mobilització canvien i milloren les nostres vides ens abandonen a no participar. I tota societat en què no es participa és una societat pitjor, segur. I tota societat en què es participa s’aconseguirà més o menys, s’aconseguirà en una direcció o en una altra, però acostuma a ser una societat millor.

Quins consells donaries a estudiants que vulguin liderar o participar en mobilitzacions estudiantils? 

No sé si la resposta és l’adequada, però no donaria consells. M’explico, els convidaria o els facilitaria algunes eines –i el cicle o curs/taller que hem organitzat va una mica per aquí. Jo no tinc receptes ni les pretenc. Quan faig aquest tipus de curs o quan faig classes faig moltes coses que tenen molt a veure amb la filosofia moral i això moltes vegades té a veure amb què pensem que és correcte, què pensem que és just, què pensem que és bo… A classe, a diferència del que es feia en altres èpoques o amb altres professorats,jo no vaig a dir què és allò que és bo. Jo tinc molt clar, això sí, que la participació és útil per a les persones, és útil per a les societats; és bona per a les persones, és bona per a les societats. Perquè, si no participem, llavors no hi ha vida. I això em sembla que és una evidència clara.

Una altra cosa és com participem, sobre què participem. Jo el que proposaria és, primer, intentem ser conscients de la importància de la participació, aquest és el primer punt. I si tenim dubtes sobre això, algú ens ha d’ajudar a veure-ho. A mi algú em va ajudar a veure-ho i intento ajudar a que la gent ho vegi i entengui que, si avui som una mica més lliures i una mica més justos del que ho vam ser en èpoques anteriors, és perquè hi ha gent que es va mobilitzar.
Jo tinc un nen i una nena. La meva filla, que té 8 anys, jo crec que avui pot tenir una vida millor, més enllà de la crisi ecològica, que això és diferent, que la que va tenir la seva àvia, la meva mare, que va viure en una societat tremendament patriarcal:no va poder estudiar, no va poder fer la feina que segurament hauria volgut fer, va haver d’estar sotmesa… I no parlo en concret de la meva mare, podria parlar de moltes dones d’aquella generació. I, si això va canviar, va ser gràcies a la mobilització. I a mi em costa trobar un canvi social –no parlo ara de descobriments mèdics– que no estigui basat en gent que s’organitza, que participa i que contribueix a aquest canvi. Per tant, la primera recomanació seria: siguem conscients que si el nostre món avui no ens agrada, podria ser molt pitjor si altres no s’haguessin mobilitzat abans. I si ens agrada una mica, això que ens agrada una mica potser és perquè hi ha hagut gent que s’ha mobilitzat abans. 

Siguem conscients que si volem deixar un món una mica millor, pensant en nosaltres però també pensant en les noves generacions, perquè podem ser egoistes i dir “jo vull viure en un món millor.” Hem de trobar el mecanisme de participació que ens ho permeti. I això passa per conèixer els mecanismes avui –institucionals o no institucionals– les formes de fer que ens poden ser útils, pensar què fa la gent quan vol millorar les seves condicions de vida i, a la vegada conèixer també experiències que estan passant avui o que van passar fa un temps i que, no per copiar-les ni per reproduir-les, però que ens poden ajudar a pensar encara que estem en una situació diferent, o que ens poden donar exemple o fer veure que, si aquella gent ho va poder fer, per què nosaltres no ho hem de poder fer també?

Entrevista realitzada per Aina Capó, Miquel Rodrigo i Eloi Sadurní.