Més enllà dels calaixos

Com ha de ser una dona o un home del segle XXI? Com s’ha de comportar o vestir? Com s’ha de relacionar amb el seu gènere? L’ha d’impugnar, se l’ha de reapropiar, l’ha de reforçar? No hi ha respostes unívoques a aquestes preguntes, ni tampoc hi hauria d’haver pressa per resoldre-les.

El feminisme ha qüestionat la naturalitat dels rols de gènere, mostrant-ne el caràcter cultural i performatiu. Ara posem en dubte que els camins estiguin escrits abans de néixer. Què vol dir ser dona, què vol dir ser home? Existeix una resposta a aquesta pregunta? Cal trobar-la?

Criticar els rols de gènere no hauria de suposar un retorn a discursos essencialistes ni dogmàtics.

Quan qüestionem la feminitat i la masculinitat com a característiques essencials i intrínseques a determinats cossos, sorgeix una llarga llista de preguntes que no hauríem de témer posar sobre la taula. És tota mostra de feminitat patriarcal? En podem subvertir el significat? Han de rebutjar tots els homes la masculinitat? Ens hem de continuar dividint en categories binàries? Hi ha identitats més feministes que d’altres?

Si el moviment feminista ha criticat l’essencialització de la dona –la seva reducció en atributs inevitables– no pot caure en l’error d’aixecar parets de nou. Posar en dubte els rols de gènere hauria de ser alliberador, no un exercici d’assenyalament cap a aquells que no actuen com nosaltres voldríem. No calen policies de la identitat ni persones que fiscalitzin la nostra relació amb el gènere.

Hem après què no volem ser, però no sempre tenim clar cap a on caminem, què hem de fer amb el que hem après, on ens podem agafar. Convivim amb preguntes i contradiccions que ens fan tremolar les conviccions, però res pot ser més positiu per arribar lluny que permetre’ns dubtar. La dictadura de la coherència ens obliga a situar-nos en afirmacions absolutes, a agafar camins paral·lels irreconciliables, a posicionar-nos abans de poder pensar. Mentrestant, no tenim temps per ajuntar-nos i debatre qui volem ser. La inèrcia ens empeny a assentir sense estar convençuts, a no formar part de la força que provoca els canvis.

“Convivim amb preguntes i contradiccions que ens fan tremolar les conviccions, però res pot ser més positiu per arribar lluny que permetre’ns dubtar.”

Les xarxes socials s’han convertit en la nostra escola, on cada error es converteix en una sentència. Tenim la necessitat d’establir enemics i aliats. Als primers no els donem la paraula perquè tenim por d’exposar les nostres idees i dels segons creiem que els devem una fidelitat ridícula. Però la realitat es mou en els grisos, les persones canviem d’opinió i, per molt impossible que sembli, a vegades simplement no en tenim una sobre tot.

El feminisme ha d’estar sempre disposat a ser qüestionat, a ser compartit, a escoltar veus crítiques. Mai des de la culpa, el dogma o la censura. El món just i lliure que imaginem no cap en calaixos.