Per què l’amnistia no és jurídicament possible?

A principis d’aquest mes d’octubre de 2023 l’estudiant Pol Turu i Gràcia va publicar un article al web deba-t.org explicant les raons jurídiques en raó de les quals considera que l’amnistia és jurídicament possible.

L’objectiu de l’article és simple. Intentaré fer una anàlisi i una refutació dels arguments en qüestió. Tanmateix, abans m’agradaria poder-li agrair que hagi tengut la iniciativa d’obrir el debat i posicionar-s’hi. Crec que falta gent disposada a portar al món universitari aquests temes de manera oberta, des de la llibertat de pensament i la tolerància.

Centrem-nos ara en els arguments. En primer lloc, parla de la manca de previsió a la Constitució, argument prou raonable. Té tota la raó quan esmenta que «l’omissió constitucional no equival prima facie a una interdicció, sempre que no es contravinguin, sobretot, els valors superiors de l’ordenament jurídic de l’article 1.1 CE: llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític». A continuació, fa un judici de valor en afirmar que existeix una situació d’injustícia. Aquesta és la seva opinió (al nostre sistema, la justícia l’administren jutges i magistrats, no l’opinió dels ciutadans ni els Parlaments). Seguint el mateix raonament, jo podria afirmar que aquesta amnistia contravé el principi d’igualtat perquè només s’aplica sota uns determinats interessos polítics. Dit d’un altra manera, per què els encausats tenen dret a l’amnistia i qualsevol altre persona jutjada pels mateixos delictes no?

Pere Aragonès i Pedro Sánchez conversant sobre la reforma del delicte de malversació a la Moncloa el 2022.

En qualsevol cas, el meu argument principal és que l’amnistia contravé l’article 117 de la Constitució i el principi de divisió de poders i, en conseqüència, vulnera un dels principis generals de dret sobre els quals s’assenta el règim constitucional i, per tant, un valor superior de l’ordenament jurídic. Posteriorment en faré una anàlisi més detallada.

Pel que fa a la jurisprudència del TC, estic d’acord amb els arguments que exposa en Pol Turu: «l’amnistia és sempre una institució excepcional, […] productora d’efectes excepcionals», però això no en justifica la legalitat al nostre sistema. Potser parla d’una suposada excepcionalitat equiparable a l’existent després del règim franquista. Un cop més, aquesta és la seva opinió. Que, com diu l’autor, «el Tribunal Constitucional no s’ha posicionat en contra de la constitucionalitat de l’amnistia» no ens diu res sobre la seva legalitat. Hauríem de veure que n’opina el polititzat TC.

El segon argument bàsicament ens vol dir que, el fet que els indults generals estiguin prohibits no vol dir que l’amnistia estigui prohibida i a continuació fa una diferenciació prou encertada de la diferència entre amnistia i indults. Aquest argument el puc donar per bo, l’única errada sota el meu parer és acceptar que la facultat d’aprovar la llei d’amnistia recau en el poder legislatiu per ser representant de la sobirania nacional (que no popular, almenys al nostre sistema). Que el poder legislatiu representi la sobirania nacional no vol dir que tengui facultats il·limitades i per tant que pugui cancel·lar les sentències dels Tribunals. La llei d’amnistia del 77 és donà en un context de transició d’un règim dictatorial a un democràtic. L’amnistia que discutim avui es donaria al si d’una democràcia equiparable a altres de la UE.

Finalment, l’argument per a mi decisiu i pel qual cau tot el castell de cartes és el de la divisió de poders. Primerament, cal esmentar que el principi de divisió de poders no apareix textualment a la Constitució de 1978, però crec que es defineix parcialment i implícitament als apartats 1 i 3 de l’article 117, que defineix el Poder Judicial.

“La llei d’amnistia del 77 és donà en un context de transició d’un règim dictatorial a un democràtic; mentre que la que discutim avui es donaria al si d’una democràcia equiparable a altres de la UE.”

D’una banda, l’autor argumenta l’oblit «que és el poder legislatiu qui té la capacitat de crear i suprimir el dret penal a través de la llei». No se n’oblida ningú. De fet, ho tenc (ho tenim) present, i és que si el nou govern de Sánchez volgués modificar el Codi Penal ho podria fer sense cap mena de problema i de manera perfectament legal i constitucional. La pregunta és: si és possible fer-ho per què no ho fa? La resposta surt del debat jurídic i entra en el polític i per tant m’abstindré de donar la meva opinió.

D’altra banda, després fa referència al Sr. Martín Pallin i diu que «a ningú des de 1870 (any d’aprovació de la vigent llei de l’indult) se li ha ocorregut que l’atorgament d’un indult, que té com a conseqüència el perdó de la pena imposada per un tribunal, ataqui la divisió de poders i vulneri l’exclusivitat de la funció jurisdiccional. Per què hauria de fer-ho, doncs, una amnistia?». Primer, sembla que equipari l’indult amb l’amnistia quan ell mateix argumenta encertadament que no són equiparables. Segon, l’indult és una aberració del nostre ordenament constitucional, una herència dels règims absolutistes en què l’executiu (en altre temps el rei) perdona la pena, i que constitueix una contradicció lògica i explícita a la Constitució. En aquest sentit, existeix una abundant doctrina acadèmica a l’abast de qualsevol ciutadà.

Per acabar, a forma de refutació del tercer argument; em pregunto per què l’amnistia vulneraria la constitució? No en respecta l’article 117 i deixa en ridícul als tribunals, que queden desautoritzats i menyspreats en cancel·lar no només la pena, sinó també la sentència sobre la cosa jutjada. L’amnistia no pot ser aprovada pel Congrés dels Diputats perquè no és una reforma del Codi Penal, perquè una reforma penal no conté noms i llinatges ni s’aplica de forma desigual entre ciutadans. L’amnistia no té cabuda al nostre sistema perquè cap govern ni parlament està per sobre de la constitució, és a dir, de la sobirania nacional.

Així doncs, l’única manera d’admetre una hipotètica amnistia és que el poder constituent l’aprovi expressament en referèndum o mitjançant reforma constitucional. Només el poble està per sobre dels tres poders, ja que tots tres emanen del poble. Qualsevol altra argumentació estira el dret com si fos un xiclet i constitueix una potencial cessió davant l’absolutisme, per tant, una concessió destructiva de l’Estat de Dret.