L'amnistia com a preu per a la investidura, a debat

“Acte de poder sobirà que atorga l’oblit o el perdó general de tota una categoria de delictes”. Això és el que significa «amnistia» segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però els darrers mesos aquesta paraula ha près un significat molt més gran, que va més enllà del terreny semàntic o lingüístic.

Per a l’actual executiu espanyol en funcions, «amnistia» pot significar tornar a governar durant els propers quatre anys, per als exiliats i la resta d’encausats pot prendre el significat d’encetar de nou i pel conjunt de sobiranistes pot ser l’inici d’una nova era política que culmini amb l’exercici de l’autodeterminació.

Independentment del que pugui significar l’amnistia per als diferents actors polítics i cívics dins d’Espanya, les darreres setmanes, la dreta i alguns membres del PSOE s’han esforçat a posar en dubte la constitucionalitat i l’ètica de la promulgació d’una llei d’amnistia pels encausats pels fets d’octubre del 2017.

Votants fent cua a un col·legi electoral barceloní l’u d’octubre de 2017.

Si ens endinsem primer en el terreny sobre la constitucionalitat de l’amnistia, podem veure de forma prou clara que aquesta sí que tindria un encaix legal dins la Constitució del 78 per diversos motius:

Primerament, cal dir que l’amnistia no es troba regulada explícitament per la Constitució Espanyola, pel que, a priori, pot ser perfectament legal la promulgació d’aquesta. Tanmateix, que l’amnistia no estigui regulada explícitament no vol dir que no ho estigui implícitament, ja que hi ha certs estàndards constitucionals relacionats amb l’article 9 (sobre la seguretat jurídica i interdicció de l’arbitrarietat de les normes) i el 14 (sobre la igualtat entre els ciutadans i ciutadanes del país) de la CE que aquesta amnistia hauria de complir. Per tant, això representa certes garanties en la redacció d’una llei orgànica sobre l’amnistia, que hauria de ser molt curosa a l’hora de parlar de l’objecte de la llei i la seva justificació.

D’altra banda, no ens trobaríem amb cap inferència del poder executiu en el poder judicial, com afirmen els escèptics amb l’amnistia ja que, recordem-ho, la principal tasca de jutges i tribunals és precisament jutjar fets i actes en base a la legalitat vigent, mentre que una llei d’amnistia no jutja fets, sinó que promou l’oblit d’aquests un cop han estat jutjats amb un objectiu clar, que és el que la justifica i li dona validesa.

Per últim, si parlem de la constitucionalitat d’una possible llei orgànica d’amnistia, hem de parar a llegir el final de la nostra Carta Magna, concretament la seva “Disposició derogatòria” on queden expulsades de l’ordenament jurídic espanyol totes aquelles disposicions que s’oposin a tot allò establert a la Constitució. I, en aquest cas, l’exemple per excel·lència és la “Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’Amnistia”; aquesta no va ser derogada per la Constitució del 78, pel que, conseqüentment és constitucional, fet que permet legislar en favor d’altres amnisties. És més, tots els que avui estan en contra de fer-ne una de nova pels encausats del procés, es declaren abanderats i orgullosos de la utilitat d’aquella amnistia com a símbol d’entesa política entre els espanyols per encetar una nova etapa; els mateixos motius que ara s’esgrimeixen.

“Tots els que avui estan en contra de fer-ne una de nova pels encausats del procés, es declaren abanderats i orgullosos de la utilitat d’aquella amnistia com a símbol d’entesa política entre els espanyols per encetar una nova etapa; els mateixos motius que ara s’esgrimeixen.”

Si parlem sobre la moralitat d’una llei d’amnistia, és difícil d’entendre que se la consideri com a una “aberració moral” com digué el cap de l’oposició de la XV legislatura al Congrés dels Diputats, Alberto Núñez Feijóo, ja que s’amaga darrera d’aquesta afirmació per interpel·lar els sentiments de la ciutadania espanyola com si aquesta iniciativa els afectés en el seu dia a dia i els hi anés en contra de manera personal, en comptes de ressaltar que va a favor d’uns encausats. Això només pot donar a entendre que el sector que ell lidera té por que el sistema polític funcioni de forma

plenament democràtica com a la resta de l’Europa Occidental. La majoria dels independentistes entenen que el referèndum de l’1 d’octubre del 2017, la consegüent DUI vint-i-sis dies després, l’aplicació de l’article 155, l’exili de la Generalitat, la detenció de membres del govern i líders de la societat civil i el “Judici del Procés” mai no haurien tingut lloc en un Estat plenament democràtic, ja que hauria hagut prèviament el consens i la voluntat política necessària per a que Catalunya hagués pogut exercir el seu dret a l’autodeterminació com a nació política i històrica que és.

L’amnistia no és més que l’oblit legal de tot allò que succeí ara fa sis anys i l’inici d’una nova etapa en les relacions entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya que, qui sap, podria ser la primera passa per a dur al Regne d’Espanya a exercir com una democràcia plena i moderna i deixar votar a part de la seva ciutadania sobre el seu encaix dins o fora d’aquest Estat.