Projecte de vida

Comença així: Jove, arribes a la universitat amb ganes de fer coses i conèixer gent. En general, ets del perfil que solia rebre la descripció d’aplicat i que escoltava amb freqüència allò d’«arribarà molt lluny». Ara ha passat un temps i la motivació s’ha transformat en una mena d’angoixa que et manté en una paradoxa constant: tens vint-i-pocs anys i sents que se t’ha acabat el temps.

Al principi estava molt bé. Dins de la universitat i a fora hi ha una extensa comunitat de joves treballant junts en projectes, associacions i activitats de tota mena. Sobretot pels que venen de pobles petits, l’oferta és molt atractiva. A poc a poc, coneixes persones amb interessos semblants, que en sortir de classe tenen ganes de quedar-se a la facultat una mica més, encara que ningú els pugi la nota per fer-ho. Tens converses interessants, et sents acollit, fas amics. Però arriba un dia que tornes a casa i et trobes que aquella persona que semblava tan simpàtica i atenta amb tu t’ha etiquetat a un post a LinkedIn que comença: «I could not have been more honoured to have taken part of this incredible opportunity.» I de sobte t’envaeix el sentiment que, en algun moment del camí, t’has perdut alguna cosa.

Comences a observar la gent del teu voltant. Tothom sembla estar competint en una carrera de meta indefinida, i tu vas sempre l’últim. La Mireia, que vas conèixer al bar de la facultat, parla rus fluid, està fent dues pràctiques (extracurriculars) alhora i aquest estiu fa un voluntariat a Hondures. El Joan està a tres associacions, de les quals és membre fundador, i coneix a tothom que s’ha de conèixer. I bona sort intentant trobar la Judit, que fa dues carreres i està molt ocupada amb la seva nova start-up.

Tothom diu coses estranyíssimes, com «ho haurem de gestionar a la propera assemblea», o «tinc un contacte que ens ho podria mirar». I tothom ho fa tot amb una naturalitat, una calma, que et fa adonar-te que res és com pensaves: Ja no n’hi ha prou amb anar a classe i intentar treure bones notes. Poc importa que això sigui el que fa bona part dels estudiants, la majoria dels teus amics de sempre. Una vegada entres a la bombolla, entres al cicle: quan comences a fer coses veus que sempre n’hi ha més per fer.

Tot pot arribar a semblar una mica confús. L’obsessió col·lectiva per la construcció personal t’absorbeix i et fa treballar per un futur professional que no saps ben bé quin és ni si realment desitges. Allò que fèieu en comú també ha perdut l’empenta inicial; quan abans semblava que hi havia uns valors comuns, un objectiu de l’estil de «fomentar l’emancipació juvenil» o «crear una comunitat crítica», ara tot s’ha diluït en el moviment centrífug de fer coses per fer-les. No entens què estàs fent: en quin moment vares deixar de fer amics per passar a fer networking? En quin moment una activitat extraescolar ha passat a ser un treball no remunerat? Quan el projecte —allò que es vol vendre— comença a ser un mateix?

“L’obsessió col·lectiva per la construcció personal t’absorbeix i et fa treballar per un futur professional que no saps ben bé quin és ni si realment desitges.”

És aquí quan comences a observar la gent del teu voltant amb molta més atenció. Et demanes perquè la teva veu sembla escoltar-se menys, perquè et costa més dir el que penses, fins que examines la taula on et trobes i descobreixes que tots són homes i que tenen cinc anys més que tu. I et sembla una revelació divina quan finalment t’adones que aquella persona que tenia un besavi amic del Josep Pla i que va anar de viatge d’estudis de 4t d’ESO a Egipte probablement no anava a un institut públic com el teu. Al final, qui es pot permetre passar les tardes ocupat amb «iniciatives juvenils autogestionades», si no aquell que no ha de treballar?

Tot plegat sembla contradictori perquè el que passava al principi no ha deixat de passar. Un continua aprenent, fent amics, madurant. Aquesta mena de comunitats encara són llocs on els joves poden sentir-se menys sols, realitzats en el treball col·lectiu. Però hi ha una fina línia que sovint es creua i la dedicació es converteix en deliri —Theodor Adorno diu: «Everyone must have projects all the time. The maximum must be extracted from leisure»—. Et comences a saltar classe per acabar tot el que has de fer, a cancel·lar cafès amb amics, a intentar desesperadament que el LinkedIn et deixi d’enviar correus electrònics per evitar comparar-te amb els teus companys. «The whole of life must look like a job».

És potser aquesta mania de fer més pròpia de la nostra generació? Ara que el títol universitari es devalua gradualment, que els joves tenen infinits problemes per emancipar-se, que les empreses busquen «competències» en comptes de títols; són les condicions de precarietat que ens envolten la causa que tothom pensi que se l’hi ha acabat el temps? El que és cert és que això no ho pots veure fins que un dia t’asseus a parlar amb un amic —aquell que t’angoixa tant amb el seu currículum perfecte— i amb sorpresa t’adones que ell està igual. Que també té vint-i-pocs anys i que no sap què està fent. Que la coherència que sembla que tenen els altres —el fil conductor que travessa tot el que fan i que els condueix al destí amb el que somien— només pot ser vista des de fora.