Monstres interns: el gòtic anglès i el dark academia literari

Quant a sèries de televisió, una de les meves escenes preferides és la protagonitzada pel capità Holt a la cinquena temporada de Brooklyn 99, on enmig d’un interrogatori, ell s’amoïna per un ús etimològic incorrecte de la paraula doctorate (una escena magistral que faria plorar més d’un aspirant a metge). Aquesta joia em va fer pensar en com molts cops desproveïm —quasi còmicament— les paraules del seu sentit etimològic (com ‘esperma’, que prové del grec antic spérma pels ciris fets amb el greix de l’esperma de balena), però també com això provoca que es perdin matissos del significat necessaris per a entendre-les del tot.

L’exemple que em resulta més curiós és ‘monstre’, que prové del verb llatí monstrare, ‘mostrar’. Un monstre, més enllà d’una criatura que trenca l’ordre natural, és aquell qui il·lumina coses que no haurien de ser mostrades. El que m’agradaria explorar és per què nous sub-gèneres literaris com el dark academia (una barreja de misteri i crítica social d’entorns elitistes) estan augmentant tant en popularitat actualment, tot i comptar amb molts personatges que podrien ser fàcilment descrits com a monstres per la seva falta total d’escrúpols i moral. Per què llegir sobre personatges que personifiquen trets que considerem monstruosos ens resulta tan atractiu avui dia? Per a esbrinar-ho, haurem de tornar segles enrere, a una de les principals influències del dark academia: el gòtic anglès.

“Un monstre és aquell qui il·lumina coses que no haurien de ser mostrades.”

Els dos personatges que utilitzarem són la criatura de Frankenstein i la Bertha Mason de Jane Eyre. Tot i ser caracteritzats a les seves respectives novel·les com uns monstres, no són éssers fantàstics: ambdós són, en essència, humans, però han estat deshumanitzats fins a extrems impensables pels seus «creadors».

Per una banda tenim la criatura (en Victor Frankenstein no li dona un nom més enllà dels amabilíssims «creature! demon!»). La criatura ha estat creada amb parts humanes pel científic i compta amb consciència pròpia; però tot i així, en Victor el rebutja només veure’l pel seu aspecte físic fora de l’esperat, abandonant-lo i negant la seva existència.

La criatura de Frankenstein

La Bertha Mason també pateix una trajectòria similar. Es tracta de la primera dona del protagonista masculí de Jane Eyre, el senyor Rochester, qui la té tancada a l’àtic de casa seva des de fa una dècada perquè està «boja» (com tothom sap, habitar els mateixos vint metres quadrats durant deu anys fa meravelles per a la salut mental). Com exemplifica la Taylor Swift a «mad woman» amb «no one likes a mad woman / you made her like that», independentment de si Mason està realment boja o no (personalment, una descripció bastant qüestionable), la narrativa que la deshumanitza és creada i mantinguda pel mateix Rochester, raó per la qual el denomino el seu «creador».

Tant la Bertha com la criatura són antagonistes dins les narratives d’en Victor i en Rochester perquè suposen obstacles per la seva felicitat, i se’ls demonitza, convertint allò d’ells que trenca les normes socials en la totalitat de la seves essències. D’aquesta forma, s’espera que a ulls del lector es justifiquin fins a cert punt els actes atroços comesos contra ells, ja que són monstres i, per tant, mereixerien ser tractats com a tal.

“[…] (Els monstres) no són més que reflexos de les parts més fosques de la natura humana.”

Els personatges, però, no són monstruosos per se: a Frankenstein, podem veure la perspectiva de la criatura; a Jane Eyre, la Jane marxa al descobrir l’existència de la Bertha. En ambdós casos, aquesta suposada monstruositat total és qüestionada, i això ens porta a preguntar-nos —tornant a l’etimologia— què és realment el que en Victor i en Rochester consideren que no ha de ser mostrat. Els rebutgen perquè els consideren monstres, o per què veuen la seva pròpia monstruositat reflectida en ells?

Crec que això és el que ens resulta tan atractiu de novel·les gòtiques o dark academia: la possiblitat de poder mirar als ulls a aquests “monstres”, que no són més que reflexos de les parts més fosques de la natura humana. Avui dia, especialment degut a la hipervigilància i obsessió per la perfecció, no podem afrontar aquestes realitats directament; a través dels llibres, però, sí que podem explorar aquestes facetes des d’una distància segura. És per aquesta necessitat que, en la meva opinió, gèneres com el dark academia seguiran creixent amb força al panorama literari durant els propers anys.