Entrevista a Laura Pérez

Fa un mes vas anunciar que no repetiries a les llistes electorals municipals. Què t’ha portat a prendre aquesta decisió?

Crec que és una decisió que ja vaig prendre quan vaig entrar en política. Vuit anys és un temps considerable tenint en compte l’impacte que té una dedicació tan intensa en la teva vida . Has d’estar-hi amb moltíssima energia per disputar totes les lluites possibles i intentar aconseguir tots els objectius, i l’energia s’esgota, com va dir la Jacinda Ardern. És lògic i és humà. No té a veure amb debilitats pròpies meves que no tinguin els altres. A més, sempre he defensat la «no-professionalització» de la política, crec que cal entendre-la com una temporada de dedicació, de servei públic. Si t’hi quedes molt de temps, has d’acontentar molta gent i també deixes de ser incòmode. Jo crec que s’ha de ser incòmode quan defenses polítiques feministes o de justícia social. 

Com comentes, la primera ministra de Nova Zelanda va dimitir després d’assegurar que no li quedava res més al «dipòsit». Creus que les polítiques dones paguen un preu més elevat per fer política?

Penso que encara sí. Hem avançat molt, només cal veure el recorregut dels darrers anys amb l’entrada de la dona al món laboral i al polític o les lleis d’igualtat i paritat a Espanya. Tot i així, hi ha temes que no estan resolts i impacten molt més la vida de les dones que la dels homes.

Per exemple, la sobrecàrrega de cures. A mi em pregunten molt sovint «com t’ho fas per compaginar la feina amb els teus fills?» i als meus companys no els pregunten el mateix, perquè assumeixen que com a dona soc la responsable de les tasques reproductives. Tot i que, personalment, a casa ens repartim equitativament les tasques, la culpa és present i és esgotadora. Et sents culpable quan el nen està malalt i tu has de marxar a una roda de premsa, però també si et quedes a casa. Crec que les violències polítiques contra les dones són específiques i tenen el masclisme com a responsable.

S’ha reflexionat molt sobre això, però no tenim les estratègies ni les eines per sostenir les dones que estan patint aquesta violència. No hem avançat gaire en aquest sentit. Jo personalment també m’he qüestionat molt a mi mateixa, el conegut «síndrome de la impostora», i he pensat que estava menys preparada que altres o que hi era per casualitat. 

Tornaries a entrar a la política institucional? 

Sí, totalment. M’agrada parlar de les dificultats perquè són poc visibles i crec que està bé visibilitzar encara tota la feina que queda per fer, però he de reconèixer que aquest és un lloc molt privilegiat. Tenir una veu pública és un altaveu que moltes dones no poden tenir. Estar aquí donant significat a la Regidoria parlant per les treballadores sexuals, per les dones precàries, per les que no arriben a final de mes, per les monomarentals… És un privilegi. També hi ha molt de reconeixement a la feina que fem i realment és una tasca col·lectiva que s’ha de saber compartir. He après molt, sovint a força de donar-me cops a la paret, però marxo molt contenta.

En l’últim article que has escrit per Pikara Magazine, «Caducó la feminización de la política», parles sobre la problemàtica trampa identitària i essencialista que suposa per les dones parlar sobre «feminització de la política». Què ha portat a gran part del feminisme a creure que les dones al poder són millors pel fet de ser dones?

Sovint hem de fer autocrítica i dir que els mateixos discursos que hem anat generant ens han portat aquesta mirada. Quan es parla de feminització es fa en relació amb diferents àmbits. El primer, que jo defenso clarament, és el quantitatiu, i té a veure amb les quotes que permeten una representació diversa i democràtica del sistema.

El segon és el relacionat amb les polítiques. Una dona al poder necessàriament vol dir que defensi una agenda feminista? Tenim molts exemples com Isabel Díaz Ayuso o Margaret Thatcher que demostren que no. Hi ha estudis europeus que suggereixen que hi ha certa relació, però té a veure amb el coneixement situat. Per exemple, si el teu context fa que estiguis implicada en tasques de cures la teva entrada al món institucional vindrà condicionada per aquestes vivències.

En tercer i últim lloc, l’altre aspecte que té a veure amb aquesta feminització de la política és l’essencialització. Ser dona vol dir liderar millor? No totes les dones en situació de poder són empàtiques o cooperadores. Aquesta suposada essència femenina ens fa molt mal perquè no és real i ens porta a polítiques identitàries i reduccionistes que ens encasellen, com si només fóssim dones. La pregunta hauria de ser sobre quin lideratge volem. Jo en vull un amb capacitat de negociar i dialogar, però també que se sàpiga plantar i ser ferm quan sigui necessari. Això no crec que tingui a veure amb ser dona o home. 

“Vull un lideratge del feminisme amb la capacitat de negociar i dialogar, però també que se sàpiga plantar i ser ferm quan sigui necessari.”

Per què quan una dona política plora es diu que està feminitzant la política?

Hi ha qüestions que tenen a veure amb aquest essencialisme i la projecció política centrada en les emocions que crec que són interessants d’abordar. Estan molt més acceptades certes facetes d’expressió de les emocions en els homes, com per exemple en personatges com Zelenski, que abans era humorista. A una dona crec que se la ridiculitzaria i se la qüestionaria en la mateixa situació. Passa igual quan s’espera que un home reprimeixi les seves emocions i resisteixi. No crec que una dona estigui feminitzant la política quan plora, sinó que està sent humana.

Una altra imatge en relació amb les dones en el poder té a veure amb les parelles dels líders mundials, com la primera dama o la reina. Sempre se’ls atribueixen rols implicats en temes de desenvolupament, infància, aspectes socials… D’alguna manera s’està dient que aquest és el nostre espai com a dones i és una forma de limitar-nos per tenir un major control sobre allò que fem. Sembla que som bones sempre que parlem de temes «de dones». Trencar amb tot això suposa molta feina.  

Com es fan polítiques feministes no essencialistes, que apel·lin al conjunt de la societat?

L’evolució de l’Ajuntament és molt clara. Venim de molts anys d’un espai anomenat «Regidoria de Dona» amb una política clarament enfocada cap a aquest sexe. Crec que encara necessitem polítiques específiques dirigides a les dones perquè hi ha una desigualtat que ha de ser equilibrada. Per exemple, en l’àmbit de la feminització de la pobresa o la violència masclista. L’any 2015, quan vam arribar a la institució, vam fer un salt parlant de política feminista i obrint camps de treball que no estan únicament dirigits a dones, sinó al conjunt de la població. El centre Plural de masculinitats n’és un exemple.

El feminisme que nosaltres defensem també es dirigeix als homes i els convida a construir una societat més igualitària. De la mateixa manera, les polítiques de diversitat sexual i de gènere no van dirigides només a les persones LGTBI, sinó que ens impliquen a totes. Un exemple és el centre LGTBI, que compta amb serveis específics, però que també s’adreça al conjunt de la ciutadania. Una política transformadora també és una política pels drets humans en l’àmbit internacional, pel dret a l’habitatge, per la defensa de la salut pública… És el feminisme del 99% que defensa Nancy Fraser.

Aquests mesos hem viscut una gran polèmica al voltant de la llei del sí és sí per la rebaixa de penes de delictes sexuals. Des de la dreta més conservadora fins a una gran part del feminisme s’ha alertat dels perills que això pot suposar i s’ha demanat una reforma per tal d’incrementar els anys de presó. És el punitivisme una bona eina per combatre la violència cap a les dones?

En primer lloc, és essencial que acompanyem i defensem a les dones que han sobreviscut a una agressió sexual i estan vivint una revisió de condemna. Cal que puguin comptar amb el suport jurídic, psicològic i de qualsevol altra mena que necessitin. Com a societat, quan parlem d’aquests casos no podem participar en la revictimització, per exemple, publicant detalls de les agressions o de les dones als mitjans de comunicació.

Per aconseguir realment abordar el problema de les agressions sexuals de manera estructural, necessitem apostar per una proposta política centrada a veure com podem construir una societat lliure de violències masclistes. Això no ho aconseguirem augmentant els anys de presó. Endurir el Codi Penal és gratuït per a l’Estat i forma part de la política de l’efecte, molt usada per part de l’extrema dreta. Ni el punitivisme ni les presons són transformadores. El feminisme ha apuntat cap a respostes més preventives i educatives, que la mateixa dreta està criticant. Aquestes eines no són immediates ni tranquil·litzen, però crec que és on hem de posar més esforços. 

Com valores la Llei?

Crec que suposa un gran avenç. Per exemple, tot i que no se n’ha parlat gaire, té repercussions en l’àmbit local, com l’urbanisme amb mirada de gènere. També hi ha aspectes de política preventiva, com els fons estatals que hem rebut a Barcelona per construir un nou centre d’atenció a la violència sexual a l’Eixample. A la nostra ciutat estem impulsant molts canvis des de fa temps, però la llei també obligarà a millorar aquests serveis arreu de l’Estat. Crec que ens hem centrat a parlar només d’alguns apartats de la llei, però n’hi ha molts més. 

Des d’En Comú Podem vau presentar una esmena a la llei perquè en un inici es volia incloure la terceria locativa al text. Això suposa perseguir judicialment les persones que obtenen un benefici econòmic en proporcionar un espai on es duu a terme una activitat de prostitució.  Com va ser el procés de negociació per eliminar aquest article?

La postura dels comuns aquí a Catalunya és de defensa dels drets de les treballadores sexuals. En aquest tema no hi ha un consens amb el Ministeri d’Igualtat, que ha defensat una postura abolicionista. La incorporació de la terceria locativa per a nosaltres no aportava res a la llei i, de fet, d’alguna manera la desvirtuava. Si estem parlant de consentiment no té sentit que s’endureixi el Codi Penal i s’estableixi com a proxeneta qualsevol persona intermediària en el treball sexual tot i que una dona expressi que hi està conforme.

Nosaltres vam parlar amb les companyes del Ministeri i vam decidir fer una esmena per defensar els nostres principis, també a demanda de molts moviments de Barcelona i la resta de l’Estat que ens ho demanaven. Les «caramboles» de la vida ens van portar a una situació en la qual Esquerra Republicana, la CUP i Junts van advertir que hi retirarien el suport si no s’eliminaven aquests articles. Per garantir-ne l’aprovació, el PSOE i UP van acabar votant la nostra esmena a la seva llei, ja que van acordar que presentarien més tard la proposta socialista d’abolició de la prostitució i la llei contra el tràfic sexual. 

“Si estem parlant de consentiment no té sentit que s’endureixi el Codi Penal i s’estableixi com a proxeneta qualsevol persona intermediària en el treball sexual tot i que una dona expressi que hi està conforme.”

En l’àmbit municipal, quines polítiques amb relació al treball sexual creus que s’han d’impulsar?

El nostre marc parteix d’una idea aparentment molt òbvia, però que ara mateix no ho és tant: escoltar les dones que estan exercint el treball sexual en la seva diversitat. A la ciutat de Barcelona pots trobar zones on hi ha prostitució de carrer, dones en situació irregular i precària, dones d’alt standing o estudiants universitàries que s’estan finançant els estudis. No podem entendre aquest col·lectiu des de l’estigma i les etiquetes. La feina que hem fet al carrer ha girat al voltant del seguiment de les seves condicions. Hi ha moments on poden rebre violència i cal desplegar operatius que les puguin protegir, com per exemple un telèfon 24 hores on puguin trucar en cas de necessitat. No es tracta de multar-les i perseguir-les en l’espai públic, sinó preocupar-nos de com estan.

Des de l’administració no hi tenim competències, però en l’àmbit global defensem un sistema de despenalització semblant al de Nova Zelanda. Cal garantir drets que ara mateix són inexistents: protecció social bàsica, accés a papers, dret a l’habitatge, etc. Els drets que tindria qualsevol altra ciutadana. Finalment, és important saber diferenciar el treball sexual del tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació. Nosaltres hem impulsat protocols per detectar i ajudar a les víctimes a sortir d’aquesta situació.

Com es gestionen les contradiccions de voler plantejar un feminisme no punitivista en un marc legal i polític que no facilita aquestes perspectives?

El municipalisme té certs avantatges en aquesta línia. Toca molt més de peus a terra, està més en contacte amb la ciutadania. Les nostres competències se centren en l’àmbit més preventiu i d’acompanyament, no legislatiu. Sí que hi ha molts cops que t’adones que la política és un tauler de joc i a vegades les peces ja hi són. No sempre tenim gaire marge d’actuació ni ens podem moure amb facilitat. 

Fa uns dies es va aprovar finalment la Llei Trans i LGTBI. A part de l’oposició del sector més conservador, s’ha vist una divisió dins del govern de coalició, que existeix també dins del moviment feminista. Què opines de la postura socialista respecte aquest tema?

És contradictòria. Avançar en drets mai pot anar en contra dels drets d’un altre.

“El debat dins del feminisme no ens ha de fer por, però sí que ens n’han de fer les condicions en les quals es dona en espais com les xarxes socials.”

Creus que el feminisme està dividit?

El moviment feminista sempre ha viscut debats interns que han sigut intensos i importants per avançar, no és cap novetat ni ens ha d’espantar. Per exemple, als Estats Units durant els anys 70, hi va haver discursos molt diferenciats amb relació a les llibertats sexuals. Pel que fa al tema del gènere, Judith Butler fa molts anys que en parla. El debat no ens ha de fer por, però sí que ens n’han de fer les condicions en les quals es dona en espais com les xarxes socials. Jo he rebut campanyes de desprestigi i m’han acusat de proxenetisme usant la meva imatge. Això és violència política, tot i que vingui en nom del feminisme. El «foc amic» és qui més m’ha atacat i aquestes campanyes orquestrades et poden desestabilitzar.

Actualment hi ha la percepció que el moviment feminista abans era molt fort i ara ja no. La unió era en eixos comuns, que en tenim moltíssims. Per mi hi ha elements d’altres feminismes que no són el que jo reivindico, però que em semblen molt interessants i que escolto amb atenció. Sempre m’he assegut a la taula quan m’hi han convidat companyes abolicionistes o que defensaven postures més essencialistes. El problema està quan a la pràctica es deriva cap a nivells elevats de violència, que no aporten res. 

Ara que la teva etapa institucional acaba i amb la perspectiva del temps, què li diries a la Laura del 2015? 

Si et soc sincera li diria que es cobreixi les espatlles. També li donaria molts ànims, per descomptat, però la Laura d’aquell moment era bastant més innocent i no havia participat en espais amb tanta competència. Podria fer un discurs més idealitzat, però aquí t’has de protegir. 

Entrevista realitzada per Laura Hurtado