Entrevista a Núria Tarragó

Quan va començar la teva passió de córrer per la muntanya?

Va ser fa un parell d’anys, quan vaig deixar el bàsquet, l’esport que havia fet tota la vida. Llavors, vaig començar a enganxar-me a córrer per la muntanya, ja que la meva parella ho feia. A més, quan era petita ja feia atletisme, però el vaig deixar pel bàsquet. Fins que no vaig començar a fer curses per muntanya, no vaig tornar a córrer.

Què t’ha aportat l’esport de córrer per muntanya, comparat amb el que havies fet abans?

En aquest esport porto el cos al límit d’una altra manera que al bàsquet. Al llarg de les curses penses molt en com et trobes, les sensacions que tens… Crec que córrer per muntanya m’ha aportat molt d’autoconeixement i capacitat de gestionar el patiment.

Què creus que diferencia les curses de muntanya i les d’asfalt?

Sobretot, la duresa del desnivell, la tècnica necessària per fer els pendents; cal no tenir por d’enfrontar-se al terreny! 

“Fins que no vaig començar a fer curses per muntanya, no vaig tornar a córrer.”

Què és el que se’t fa més difícil i el que se’t fa més fàcil durant les curses?

El que em fa més por és que em fallin els ànims en algun moment de la cursa i que això em sobrepassi. D’altra banda, el que més m’agrada és l’oportunitat de poder córrer per un lloc que em fa sentir lliure. El que em donen les curses de muntanya no m’ho dona res més.

Quins factors determinen com de fàcil o difícil és una cursa per muntanya? Què requereix mentalment aquest esport?

N’hi ha molts. És diferent una cursa de 20 km amb 1.000m positius que amb 2.000m. Depèn, sobretot, de si tot és una pujada llarga o si hi ha diferents pujades i baixades més curtes. Totes les curses tenen el seu grau de dificultat i, el que em costa més anímicament, són les pujades.

Per córrer per muntanya, mentalment necessites confiar en tu mateixa. Al cap i a la fi, sempre hi ha dies que fa més mandra entrenar, però cal ser constant i tenir disciplina.

Tens l’ajuda d’un entrenador o tu mateixa et planifiques les rutes i les hores d’entrenament?

Tinc una entrenadora que em prepara diferents recorreguts i sèries, però tinc prou flexibilitat per triar quan entrenar. Depèn del dia i l’hora que em vagi bé.

Quin és el teu lloc preferit per entrenar? I per aquí prop de Manresa?

M’agrada el Cadí per la banda del Pedraforca, el mateix Pedraforca, la Gallina Pelada… Hi entreno a les vacances perquè tinc la sort que la meva família hi té una casa. Per aquí m’agrada molt Berga, la Serra de Queralt i la Figuerassa. Catalunya en general és un país fantàstic per córrer per muntanya.

Hi ha alguna època de l’any en què sigui més difícil entrenar?

L’hivern. Com que els dies són molt curts, un cop surto de la universitat he de dinar i començar a entrenar en molt poc temps. Estant aquí a Manresa me’n vaig al Coll Baix, que és més monòton, però és més a prop.

A part de córrer fas altres coses: vida social, universitat… Com ho fas tot compatible en el teu dia a dia?

M’ho prenc tot com rutines, i, amb disciplina, tot es pot compaginar.

Estudies CAFE a la UVic. Com és pertànyer al món de l’esport i alhora ser universitària?

Jo realment no he trobat tants inconvenients. Al final crec que la clau és poder-te organitzar i, si algun dia has d’anar al gimnàs a las 3 del migdia, hi vas perquè, a més, a les tardes treballo. Sé que pel matí tinc classe fins l’una, llavors de tres a quatre vaig al gimnàs i, després, a treballar una estona. És qüestió d’organització. Tenim hores de sobres, que les aprofitis o no és una altra cosa. També hi ha moments de distracció, cal ser disciplinat i trobar l’equilibri: ni tot és tan difícil, ni tot és molt fàcil.

Ets dona i jove. Creus que aquestes qualitats t’han fet tenir una experiència diferent de la que podria tenir un home amb més experiència?

La cursa per muntanya és un esport en què no hi ha gaire diferència en aquests sentits, així que no m’he trobat amb dificultats afegides pel fet de ser dona i jove.

“Catalunya en general és un país fantàstic per córrer per muntanya.”

Com és la relació amb els companys que et trobes a les competicions?

A mi m’agrada molt entrenar sola, però sí que és cert que, amb la gent de les competicions, hi ha molt bon rotllo. Durant la cursa pots estar picat amb una persona i, quan arribes a la meta, felicitar-la. A la muntanya m’he trobat amb gent més oberta que en els esports d’equip

La competitivitat que hi ha en els esports d’equip no és tan sana.

Al juliol vas guanyar la medalla d’or al campionat del món juvenil. Com ho vas sentir? És una cosa que tu has volgut? 

La veritat és que va venir de cop, no m’ho acabo de creure. De fet, mai em consideraré campiona del món. Simplement, moltes circumstàncies van coincidir i van permetre que guanyés l’or.

No ho he buscat. Jo vaig començar a córrer i, des de llavors, he anat fent mica en mica. He començat aquesta temporada passada sense cap expectativa i he aconseguit dos segons llocs: de quilòmetre vertical i skyrise; això va donar el bitllet al mundial. Haver passat de córrer pel meu propi gust a guanyar una medalla d’or al mundial fa que no hagi tingut temps per assimilar-ho.

Com va ser l’acollida de Manresa com a campiona del món? I com es tradueix en el teu cercle íntim (família, amics…)?

Realment no hi va haver ressò a Manresa. La meva família està molt orgullosa, perquè han vist que he estat treballant. També, jo n’estic orgullosa i sóc ambiciosa: tinc ganes de fer més, si el cos i les capacitats m’ho permeten.

Tens una fisura a la tíbia i has de reposar. Et resulta fàcil?

Sí, no m’està costant gaire. Si m’hagués passat a mitja temporada estaria més fastiguejada, però ara igualment em tocaria descansar. M’ho prenc amb filosofia i vaig a nedar.

Fa dos anys que competeixes a curses de muntanya. Què li diries a la Núria de fa dos anys o a qualsevol persona que s’estigui començant a plantejar competir o fer-ho per gaudir?

Primer de tot, que no tingui por als canvis. Vaig decidir deixar el bàsquet perquè ja no m’omplia. Em vaig preguntar: ho he de deixar després de tants anys? Si realment ho sentia, em vaig dir, doncs clar que sí! Vaig seguir el que sentia, sense por al que podria passar. Els diria que s’escoltin a ells mateixos.

Ja hem parlat del passat. Quines són les teves ambicions de cara al futur?

El mundial va ser com un abans i un després. Vaig adonar-me que podia competir en alt rendiment, però també que necessito moltes coses que no tinc. Les meves expectatives per aquest 2023? En primer lloc, recuperar-me de la lesió bé. Després, tindré la sort d’estar a un equip internacional, que encara no se sap quin és—no ho he dit a ningú—, però que em donarà l’oportunitat de competir en alguna cursa internacional. També m’agradaria competir a escala estatal. És una incògnita tot, tampoc no en sé massa. No em poso cap expectativa (com ara, “vull tornar a un mundial”) perquè no sé si hi tornaré, qui hi haurà… 

En un futur et planteges dedicar-te a les curses per muntanya?

Si les meves capacitats m’ho continuen permetent, m’encantaria dedicar-m’hi i, si a més pogués tenir ingressos, no demanaria més! Però mai se sap, també tinc altres portes obertes i, de moment, no me les tanco.

L’esport et proporciona algun ingrés?

Soc molt jove i no m’hi dedico. Sí que és cert que, últimament amb la selecció, he cobrat una mica, però res de l’altre món. Ni tan sols els esportistes professionals poden viure d’això, tot just ara comencen a poder-s’hi dedicar.

Per acabar, tens alguna cursa “preferida” que ens recomanis?

No l’he fet encara, però la vull fer, perquè m’agrada molt: l’Olla de Núria. No sé si és pel lloc, perquè porta el meu nom… però espero poder-la fer aquest any que ve.

Crèdits imatges: Diego Winitzy, Toño Miranda i Skyrunning Federation

Entrevista realitzada per Miquel Rodrigo i Amàlia Cillero