L’avortament, dels Estats Units a Catalunya: la lluita pels drets reproductius més enllà del marc legal

Malgrat els canvis durant les darreres dècades que han garantit nous drets a dones codificant-los en lleis, jornades com el 25N ens recorden que aquests avenços efectius en qüestions d’igualtat de gènere són inconstants i insuficients —com a mínim. Una d’aquestes àrees de disputa ha estat el dret a l’avortament, una qüestió política central a molts països del món. 

Això es pot veure en el cas del continent americà. Mentre un moviment d’acció col·lectiva feminista com la «marea verde» ha aconseguit diverses versions de la despenalització de l’avortament des de l’any 2020 a països com Argentina, Colòmbia i Mèxic; els seus veïns del nord han fet un pas enrere aquest any amb la derogació pel Tribunal Suprem dels Estats Units de Roe vs. Wade —la sentència històrica de 1973 que protegia el dret a l’avortament en tots els estats del país nord-americà. El 24 de juny es va publicar la sentència Dobbs vs. Jackson Women’s Health Organization, on una majoria conservadora de 6-3 establia que el dret a l’avortament no estava emparat per la Constitució i, per tant, corresponia als estats regular-lo —revertint d’aquesta manera la seva decisió del 1973. Des d’aleshores, 13 dels 50 estats han prohibit l’avortament quasi sense excepcions —deixant a un terç de les dones estatunidenques sense accés a aquest dret reproductiu. 

La desprotecció legal de l’avortament que ha tingut lloc als Estats Units resulta, per molts, impossible d’imaginar en altres països o territoris on ja existeix un marc legal establert per garantir els drets reproductius de les dones. Podríem dir que aquesta és la percepció dominant a Catalunya: la interrupció voluntària de l’embaràs es va despenalitzar a Espanya l’any 1985 i des del 2010 és legal i gratuïta en tots els casos durant les primeres catorze setmanes.

L’existència d’aquest marc legal ha fet que l’avortament sigui un tema poc recurrent a l’arena política, com si la codificació d’aquest dret garantís el lliure accés de totes les dones catalanes a la interrupció voluntària de l’embaràs. En realitat, la situació és més complicada, i l’accés a l’avortament està distribuït de forma desigual entre les diferents parts del territori català.

“L’accés a l’avortament quirúrgic és inexistent en territoris com la Catalunya Central, el Pirineu, Lleida o les Terres de l’Ebre […]”

L’avortament està regulat a l’Estat espanyol per la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, que contempla diferents escenaris segons les setmanes de gestació: durant les primeres catorze setmanes es pot avortar per lliure decisió, sense que faci falta cap justificació. A partir d’aleshores fa falta que la decisió d’interrompre l’embaràs rebi el suport d’un informe mèdic o un comitè clínic. En principi, doncs, no hi hauria d’haver res que impedís a una dona major d’edat interrompre voluntàriament un embaràs durant les primeres catorze setmanes de gestació. A la pràctica no és així. Per entendre perquè passa això cal tenir en compte que hi ha dues formes d’avortar: farmacològicament o quirúrgica, en aquest segon cas amb la intervenció d’un professional mèdic. Fins aquest setembre, a Catalunya només es podia optar a l’avortament farmacològic fins a les nou setmanes —està en procés d’implementació ampliar aquesta finestra fins a les catorze setmanes. Més enllà d’aquest termini, l’única opció és l’avortament quirúrgic. L’accés a aquest és inexistent en territoris com la Catalunya Central, el Pirineu, Lleida o les Terres de l’Ebre, per la negativa dels cirurgians a dur-los a terme acollint-se a l’objecció de consciència per motius religiosos. Això obliga moltes dones a desplaçar-se o a pagar per exercir aquest dret. 

A la Catalunya Central, per exemple, només es realitzen a l’Hospital de Vic i fins a les dotze setmanes, o farmacològics a l’Hospital d’Igualada, també fins a les dotze setmanes. A partir d’aquí, derivacions a centres concertats, la majoria a Barcelona. El 2019, per exemple, 162 dones d’aquestes comarques en un estat de gestació més avançat de les nou setmanes van necessitar una intervenció quirúrgica i van ser derivades a centres concertats per Salut de Barcelona.

” […] 4 de cada 10 ginecòlegs del sistema públic recorren a l’objecció de consciència i es neguen a practicar-los.”

De fet, segons el Departament de Salut, dels entre 19.800 i 21.936 avortaments que es van fer a Catalunya els anys 2019 i 2020 dins del període de catorze setmanes, entre el 51,9% i 54% van ser a centres privats o concertats. Només un entre 38% i 45% es van practicar en centres públics, i d’aquestes, només un 10%, en hospitals. Això passa perquè 4 de cada 10 ginecòlegs del sistema públic recorren a l’objecció de consciència i es neguen a practicar-los. A més, cal tenir en compte que avortar fora de la zona sanitària de la dona implica un desplaçament no cobert en un moment de vulnerabilitat. Tot això suposa l’externalització d’un servei públic i violenta la consciència i l’experiència de les dones que volen avortar, limitant l’accés a aquest dret reproductiu essencial en funció de la classe social i el territori. 

El protocol introduït aquest setembre, que amplia l’accés als avortaments farmacològics fins a la catorzena setmana de gestació, és un avenç cap a la implementació efectiva de l’accés lliure a l’avortament que estableix la llei per aquest primer termini de gestació —però no és suficient. Cal, a més, tenir en compte que el que hem exposat en aquest article és només un dels aspectes d’aquest procés en els quals els drets sexuals i reproductius de les dones catalanes no són respectats. És evident que calen polítiques que protegeixin els drets reproductius i sexuals aquesta època d’atacs contra la llibertat de les dones, però també és crucial entendre que el moviment feminista no es pot conformar amb les proteccions legals, perquè aquestes no garanteixen el canvi social.  

Joana Serra Veciana i Alma Gamper Saez formen part de l’associació Time Is Up UPF.