Educació en la precarietat

Cal una millora en les condicions laborals d’un sector que és clau per al futur del país

Cada estiu, el sector del lleure educatiu mobilitza milers de nens i monitors que van de colònies, al casal, un campus esportiu… Una bona opció són els caus i esplais, entitats a través de les quals infants i joves conviuen amb la natura i aprenen valors. Però són organitzacions horitzontals basades en el voluntariat dels monitors. És a dir, si bé suposen un volum de feina similar a altres tipus de casals i colònies, les condicions laborals depenen en gran manera dels mateixos treballadors. Malauradament, el sector està dominat per les empreses privades representades a l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura (ACELLEC), que preveu mobilitzar 80.000 infants i joves aquest estiu, més del doble dels poc més de 37.000 inscrits en caus i esplais.

“[…] si bé suposen un volum de feina similar a altres tipus de casals i colònies, les condicions laborals depenen en gran manera dels mateixos treballadors.”

La part positiva d’aquestes activitats són moltes: els nens es diverteixen i aprenen, alhora que faciliten la conciliació laboral a moltes famílies —sobretot al juliol— i ajuden a molts joves (la feina la fan nois i sobretot noies d’entre 18 i 26 anys) a guanyar uns diners que no han pogut aconseguir durant el curs. A més, molts dels monitors reconeixen que aquest tipus de feina els suposa un gran creixement personal, per les diferents relacions que creen tant entre ells com amb els infants. Però això, com han criticat els treballadors reiteradament, és moltes vegades a costa del benestar laboral, físic i mental dels monitors de lleure, que veuen com una feina aparentment agraïda i més o menys divertida de guanyar diners, es pot convertir en una experiència totalment diferent.

Si ens fixem en els horaris, veiem com, per molt que els contractes de feina puguin fixar unes condicions i hores determinades de feina, durant unes colònies l’horari arriba a ser de fins a 24 hores. Els nens necessiten supervisió constant, i a la nit s’han de fer torns per vigilar que no hi hagi cap incidència. A més, durant el dia no hi ha descansos establerts i en moltes ocasions només en tens si aconsegueixes acordar-los amb els altres monitors. 

Alhora, en l’àmbit pedagògic, gran part de les responsabilitats recauen directament sobre els monitors, que només tenen unes directrius bàsiques sobre les quals dissenyar les activitats, i que s’han d’ocupar de fins a 17 infants cadascun. Per acabar-ho d’adobar, les monitores —el sexe femení és majoritari en el sector— es queixen de relacions masclistes entre els treballadors, sobretot de cara a la direcció. 

Nens de colònies esperant pujar al bus.

Això sol anar acompanyat d’una formació educativa i en accidents laborals escassa. En canvi, se sol exigir que els candidats a la feina tinguin el carnet de monitor de lleure, cosa que, segons els mateixos treballadors, no és més que un pur tràmit. 

I com poden millorar les coses? Una via és el canvi legislatiu: fins fa poc, l’estacionalitat de les activitats, que se solen organitzar per les vacances  escolars, feia que els contractes d’obra i servei fossin els més habituals al sector. Ara, però, amb l’eliminació d’aquest tipus de contracte arran de l’aprovació de la reforma laboral, sembla que la situació millorarà i s’estendran els contractes fixos discontinus. Això impedirà que les empreses acomiadin els treballadors un cop acabada la temporada —per tornar-los a contractar quan arribi la següent, és clar—.

No obstant això, no sembla que el govern de la Generalitat, que té les competències sobre el lleure educatiu, tingui gaire coneixement sobre el sector ni el consideri una prioritat. Això es va fer evident durant la pandèmia, quan gran part dels monitors van anar de bòlit pels canvis constants que afectaven el sector del lleure.

“[…] no sembla que el govern de la Generalitat, que té les competències sobre el lleure educatiu, tingui gaire coneixement sobre el sector ni el consideri una prioritat.”

La manera més òbvia de canviar les coses, però, és a través dels convenis col·lectius que regulen les condicions laborals en el sector del lleure educatiu. Aquest abril, el DOGC publicava una modificació del conveni pel qual s’incrementarà un 7% els sous del sector —fins ara, ronda els 300 - 400 € setmanals—. Aquesta opció, però, pot resultar més aviat fictícia,  perquè no hi ha cap sindicat del gremi; segurament perquè és un àmbit poc professionalitzat, tot i que sí que n’hi ha seccions als sindicats generals. Sumat a la poca implicació governamental, això fa que s’imposin fàcilment les demandes de les empreses representades a l’ACELLEC.

Malgrat tot, les coses poden millorar. I han de començar pel reconeixement social: Les coses difícilment canviaran i la política no s’interessarà pel lleure educatiu fins que no siguem conscients de la dificultat d’una feina massa cops menystinguda, i la valorem per com és de necessària, cívicament i socialment.