Que aprendre sigui un plaer

Aquest juliol ens graduem en Biologia Humana al Campus Mar una generació que no ho ha tingut fàcil. Com tothom, vaja; ningú s’escapa d’aquesta esquerda pandèmica, d’aquest caminar per la corda fluixa tot fent equilibris entre la incertesa, la por i el dubte. Deixant de banda el clar impacte a la salut mental, parlaré d’un tema paral·lel que s’ha sumat a aquesta situació viscuda: el mètode educatiu annexat a uns horaris inestables. Intentaré trenar les paraules sense fer desbordar la crítica pels marges; les coses que vull dir m’agradaria exposar-les amb cura.

“Aprender es un placer”, ens deien el el dia que entràvem a la universitat. Amb el pas dels cursos, t’adones que aquest «aprendre» es resumeix en fer encaixar les hores de la setmana per processar les dues-centes pàgines de cada assignatura i en trobar regles mnemotècniques per fer encabir a contra-rellotge el que buidaràs en exàmens de preguntes d’elecció múltiple. He de dir que hi ha assignatures que s’escapen d’aquesta metodologia no-transversal, però en són ben poques.

És per això que, al cap de quatre anys, poso en dubte aquesta afirmació. Aprendre és un plaer si va associat a l’espai per la curiositat, a les preguntes que concatenen altres interrogants, a la creativitat i a les connexions entre conceptes que obren noves perspectives. I la biologia —com tota ciència— necessita tot això malgrat que se l’allunyi d’esferes de caire reflexiu.

“Amb el pas dels cursos, t’adones que aquest ‘aprendre’ es resumeix en fer encaixar les hores de la setmana per processar les dues-centes pàgines de cada assignatura […]”

Deixant de banda la pedagogia, s’hi suma un component d’estrès constant: la contínua inestabilitat dels horaris. Des del primer dia –em pregunto per quin motiu– l’estructura que sosté la Pompeu ho perpetua; arribes als vint anys i no has pogut dir un sí tranquil a cap feina —per petita que sigui— entre setmana. I, si l’acceptes, benvinguts són els malabars i els correus per moure les pràctiques amb altres companyes, que els canvis tampoc seran suficients per aconseguir una tarda fixa lliure —ja no en dic dues— a la setmana. Hem normalitzat obrir el calendari cada nit com qui mira el temps que farà l’endemà. Imprevisible; sempre canviant, sempre mutant, que cap setmana segueix una simetria.

És cert que, al Campus Mar, arran d’@ofegadesmar i de queixes reiterades, s’han iniciat canvis de millora, però els horaris em continuen semblant una presa de pèl que et desarrela de tota autonomia que vulguis tenir. Els compromisos de fora —cantar en una coral, estar a un esplai— ho poden ser mentre la inestabilitat horària t’ho permeti, i treballar passa a un segon pla malabarista. Sóc conscient que parlo des d’una situació de privilegi amb una estabilitat econòmica a casa; he tingut la sort de tenir uns estudis musicals paral·lels des de petita i he treballat fent substitucions a escoles de música, així com classes de repàs, sempre amb el marge de moure-les.

Tanmateix, la gestió de l’imprevist et condueix a focalitzar-te exclusivament en la universitat. Acceptar aquesta inconstància d’horaris permanent que deixa palesa una incompatibilitat entre estudis i feina —deixant de banda els hobbies—, et fa adonar que només alguns es poden permetre aquesta situació. Que més enllà del mètode educatiu, potser el plaer d’aprendre i l’accés a aquest és relatiu i proporcional als recursos econòmics de cadascú.