Ucraïna: 28è Estat membre del bloc comunitari?

La invasió russa d’Ucraïna ha provocat una reacció contundent i immediata per part de la Unió Europea, cosa que va generar un moviment veloç i atrevit d’aquelles plaques tectòniques de la geopolítica del continent que semblaven, fins fa ben poc, inamovibles.

El cert és que des del passat 24 de febrer (dia en què Vladímir Putin va ordenar a les tropes russes iniciar la invasió del territori ucraïnès), els vint-i-set no tan sols han aprovat una sèrie de contundents sancions econòmiques contra Rússia, sinó que també han intensificat i accelerat les pretensions d’incloure a Ucraïna com a nou Estat membre de la Unió. D’aquesta forma, mostren el profund interès que tenen per continuar-se expandint cap a l’Est i desafien, en conseqüència, els advertiments i amenaces de l’actual president de la Federació Russa.

En circumstàncies normals, aquest pas es podria considerar un mer tràmit burocràtic, però amb la guerra oberta a la frontera oriental, el moviment adquireix un significat (geo)polític important, cosa que el pot fer relativament transcendental a l’hora de determinar la tònica de les futures relacions entre el bloc oriental i l’occidental.

Tenint en compte la crítica i tràgica situació en què es troba el país, considero que adherir Ucraïna a la Unió Europea seria un moviment que, a part de solidari des de l’òptica internacional, configura una oportunitat històrica perquè la Unió continuï estenent la seva influència estratègica en les relacions internacionals, reforçant el seu pes geopolític i promovent, de facto, una democratització dels territoris interessats en adherir-s’hi —d’entre ells Ucraïna, però també d’altres com Moldàvia o Geòrgia—.

“[…] adherir Ucraïna a la Unió Europea seria un moviment que, a part de solidari des de l’òptica internacional, configura una oportunitat històrica perquè la Unió continuï estenent la seva influència estratègica en les relacions internacionals, […] “

Tanmateix, el fet que Ucraïna hagi firmat la petició d’adhesió no significa que la seva entrada al club europeu sigui imminent —ni tan sols en el context de guerra que viu el país—. La normativa comunitària deixa molt clar el llarg procés que suposa l’entrada d’un nou país a la UE que, a més d’exigir unanimitat, un dels requisits imprescindibles és complir amb els criteris de Copenhaguen. D’entre aquests, en destaquen barems polítics —democràcia estable i Estat de dret—, econòmics —una economia viable i competitiva— i legals —capacitat d’assumir el cabal normatiu de la UE—. 

Tot i que és cert que l’antiga república soviètica ha promogut una sèrie de reformes polítiques democratitzadores durant els darrers anys, segons Freedom House, a Ucraïna la corrupció segueix sent endèmica i les iniciatives del govern per combatre-la han trobat resistència. De la mateixa manera, els atacs contra periodistes, activistes de la societat civil i membres de grups minoritaris són freqüents, i les respostes policials solen ser inadequades. En la mateixa línia, Ucraïna ha patit durant molt de temps tribunals corruptes i polititzats, i les recents iniciatives de reforma destinades a abordar el problema s’han estancat. En definitiva, Ucraïna és el que des de la politologia denominem com a país «parcialment lliure» o «règim híbrid» que no compleix, almenys a hores d’ara, el perfil exigit per ser un nou Estat membre de la UE.

“[…] a Ucraïna la corrupció segueix sent endèmica i les iniciatives del govern per combatre-la han trobat resistència.”

Això converteix Ucraïna en un candidat obligat a haver d’adoptar una sèrie de profundes reformes a nivell intern, difícilment realitzables a curt termini pel context bèl·lic actual, fet que dilueix la possibilitat d’una adhesió exprés, tal com s’havia demanat des de diversos sectors. 

Tal com he exposat anteriorment, la seva inclusió a la UE seria un moviment geopolític interessant, sempre que es dugui a terme el procediment tal com està previst amb la resta de potencials socis. Altrament, la Unió podria estar contribuint indirectament a reproduir casos com els d’Hongria o Polònia, que un cop dins del club han rebaixat la qualitat del seu Estat de dret i han adoptat polítiques euroescèptiques i contràries als valors fundacionals del projecte europeu, cosa que a la llarga s’ha convertit en un problema intern complicat de gestionar i que amenaça l’estabilitat del procés d’integració europeu.