Entrevista a Maite Ocaña

Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Hi havia moltes dones a la seva promoció?

Sí, a Filosofia i Lletres gairebé tot eren dones. Hi havia homes, alguns amb autèntica vocació, però no era així amb totes les dones. La meva va ser una generació en què molta gent no tenia com a fita anar a la Universitat. Ara hi ha hagut un canvi molt positiu respecte d’abans, quan les noies no es plantejaven tenir una carrera professional. En canvi, a la meva família sí que ens van encaminar cap a l’estudi.

En què consisteix ser una “curator”?

Bé, consisteix a tenir cura de les col·leccions d’un museu, siguin d’art, d’ecologia d’animals, botàniques, etc. Consisteix a vetllar per aquest patrimoni, inventariar-lo, fer recerca sobre les temàtiques i marcar les tendències de creixement de les col·leccions. Les col·leccions dels museus públics no s’han de quedar anquilosades, tot i que a Espanya l’adquisició de noves obres no es contempla prou a les dotacions pressupostàries.

Quina trajectòria la va portar al capdavant del Museu Picasso?

Vaig arribar-hi d’una manera casual, com tot a la vida… Jo vaig fer Clàssiques i en un principi em plantejava més aviat treballar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). D’una manera absolutament circumstancial, però, em va sorgir una oportunitat al Museu Picasso, on faltava gent. En aquell moment, no pensava que m’hi anés a quedar els anys que m’hi vaig quedar. Tenia vint-i-cinc anys, havia estat treballant a un institut… Es podria dir que la vida m’hi va portar. Si en aquell moment m’haguessin dit que dedicaria tota la vida a treballar a museus, no m’ho hagués cregut. Tanmateix, la vida té aquestes coses…

Què és el que més remarcaria del seu període com a directora del Picasso?

Primer, he de dir que en tot moment vaig ser plenament conscient de la sort que havíem tingut jo i les col·legues de la meva generació. Penseu que jo vaig entrar l’any 72 amb el franquisme, quan els museus eren molt petits i les seves infraestructures eren molt mínimes. En aquell moment, vam entrar una sèrie de gent jove que just havíem acabat la carrera, la majoria dones. Val a dir que llavors aquestes posicions estaven molt mal pagades.

Quan va arribar la Transició, va ser com si ens obrissin una finestra. Per una banda, se’ns va exigir molt més, però, per l’altra, se’ns van donar unes oportunitats a nosaltres i a les institucions que van canviar completament la dinàmica del moment. Vam començar a fer exposicions periòdicament, com es feia arreu del món occidental; es va dotar els museus amb recursos per dur a terme activitats i, en el cas del Museu Picasso, que és una figura essencial de l’art del segle XX, es va obrir la porta a col·laboracions amb institucions europees i americanes. Això, naturalment, era com respirar d’uns referents molt ambiciosos que aquí no teníem. Tot el que es va moure a partir de l’any 76 i la dècada dels 80 va ser un canvi impressionant, no recordo haver tornat a tenir mai aquella sensació d’eufòria i esperança.

“Quan va arribar la Transició, va ser com si ens obrissin una finestra.”

I com a directora del MNAC?

El MNAC és també una finestra oberta, una institució amb unes col·leccions molt més àmplies des del punt de vista cronològic, històric i temàtic. Al voltant d’aquestes pivoten una sèrie de departaments en sintonia, com són conservació i restauració, amb uns avenços dels quals abans no es disposava.

Al MNAC hi vaig anar a parar després de trenta anys molt a gust al Picasso. Vaig fer el canvi en un moment en què jo pensava que la meva professió ja no em depararia grans sorpreses, aventures, dificultats… i tot això el MNAC m’ho va proporcionar. Potser va ser al moment adequat, ja que jo ja havia establert uns contactes internacionals dels quals el museu se’n va poder nodrir. Per mi va ser realment encoratjador.

Expliqui’ns una anècdota del Museu Picasso.

Recordo un ensurt. Vam preparar una exposició dedicada a la figura de Jacqueline Picasso, la primera que es feia des de la seva mort. Ens van arribar obres de la seva col·lecció, però també d’altres, incloent-hi una de la col·lecció d’Angela Rosengart, que és filla d’un dels grans marxants de Picasso i de Paul Klee. Rosengart va donar, posteriorment, tota la seva col·lecció a la ciutat suïssa de Lucerna. Li vaig demanar un oli de Jacqueline que mesura dos metres, una obra que seria essencial a l’exposició. Actualment, aquestes obres no se cedeixen.

Un dels moments més apassionants és el moment d’arribada de les obres al Museu, obres que potser mai has vist en persona. Ens va arribar la capsa amb l’obra i, quan la vam obrir, estava buida. Ho recordo amb terror, en part també perquè Rosengart era reticent a cedir les seves obres.

Es va iniciar un dispositiu per trobar-la i, finalment, vam aconseguir-ho. L’havien embalat, com fan amb totes les obres, en espuma i altres materials, i se l’havien deixat recolzada al magatzem. En aquell moment, vaig decidir no dir-li a Rosengart. Cinc anys més tard ens vam veure a Hamburg i, sopant, li vaig confessar el que va passar. Ella em va contestar: “Si m’ho hagués dit m’hagués matat!” (riu).

Com va viure el canvi del Picasso al MNAC?

Va ser el canvi oportú en el moment oportú de la meva trajectòria personal. Em vaig enfrontar a nous reptes perquè el Picasso, en l’àmbit de col·leccions, és un museu més petit, però també ho és estructuralment. Per exemple, allà havia de buscar els especialistes fora. El Museu Picasso és gairebé una marca internacional i el MNAC, tot i les seves dimensions, és un museu de país. Tot i això, les possibilitats que té el MNAC quant a recerca, conservació i varietat són molt enriquidores. Des del punt de vista administratiu, el MNAC té una estructura d’envergadura. Quan jo estava al Picasso, depeníem directament de l’Institut de Cultura, i això no sempre ens posava les coses fàcils.

Com creu que ha impactat la Covid-19 en el món de l’art?

Molt durament, ha segat la vida de les institucions museístiques. Els museus han estat tancats durant molts mesos. No només parlo de l’àmbit català o espanyol: col·legues meus d’altres països han patit també aquests tancaments.

La crisi del 2008 ja va ser un cop dur, però aquesta vegada ha estat pitjor. Si no fos pel suport de l’Ajuntament a museus com ara el Picasso, probablement les conseqüències haguessin estat pitjors. A més, la recuperació costa més perquè la gent no ha tornat als museus, no s’ha recuperat l’hàbit: sense ingressos, és difícil mantenir la qualitat de les exposicions.

“La crisi del 2008 ja va ser un cop dur, però aquesta vegada ha estat pitjor.”

Com influeix el fet de ser dona en la direcció de museus?

Quan vaig començar en la direcció, podríem dir que érem un equip majoritàriament de dones, els grans directors sí que eren homes. Al principi, la resta de posicions estaven mal pagades. Quan ja no estava tan mal pagat, les direccions es van masculinitzar. Jo diria que ara mateix trobem més paritat, sempre que no sigui forçada.

Creu que s’ha polititzat el món de la cultura?

(Esbufega) Molt. S’ha polititzat i ha perdut sensibilitat. A la Transició també ho estava, de polititzat, però hi havia ganes de recuperar el temps perdut… Això s’ha perdut absolutament. No es poden comparar els museus d’ara amb els dels anys setanta. Això és cert, però en aquell moment els dirigents polítics van recolzar la cultura de manera molt potent. Alguns, com Pasqual Maragall, ho feien remarcablement: freqüentava el Museu Picasso, i hi portava personalitats d’arreu del món. Eren figures polítiques amb una sensibilitat per la cultura que ara ja no trobem.

“No es poden comparar els museus d’ara amb els dels anys setanta.”

Triï entre els següents: Tàpies o Miró.

Sempre m’ha agradat el món de les avantguardes històriques, així que per una qüestió d’afinitat amb tot el meu entorn més proper i el que he estudiat més, Miró.

Van Gogh o Klimt.

Van Gogh. Klimt em sembla meravellós, però conec millor l’obra de Van Gogh per una qüestió de proximitat històrica, he treballat més la seva obra.

Kandinsky o Mondrian.

Kandinsky, tot i que tots dos m’agraden molt i són dels artistes pioners del segle XX.

Goya o Velázquez.

Aquí ja tinc el cor dividit en dos. No sabria escollir. Velázquez és un pintor que admiro moltíssim, vaig a El Prado per veure la seva obra sovint, però és que amb Goya em passa el mateix. Com tots dos han estat interpretats per Picasso, em sento molt deutora dels dos i sóc incapaç de triar. Formen part dels grups d’artistes que defineixen la seva època i a tots els que els han seguit, són mestres i referències.

Quina és l’obra preferida de Maite Ocaña?

La sèrie de “Las Meninas” de Picasso.

Quin artista emergent ens recomanaria?

No ho sé, la diversitat tècnica i artística és tan gran ara mateix… Un que va emergir quan jo era relativament jove és el Barceló. Hi ha molts aspectes de la seva obra que m’agraden molt.

Si en pogués triar qualsevol, quin museu li hagués agradat dirigir?

Més que dirigir, m’hagués agradat treballar a El Prado, al Centre Georges Pompidou o al MoMA. Són museus amb unes col·leccions estupendes, grans i amb una idea del patrimoni i de la funció pública molt interioritzada. A banda de les crisis, continuen fent adquisicions i això ho trobo importantíssim, i és el que jo no he pogut fer en els museus on he treballat. Es va fer al Reina Sofia, per una voluntat política, però no s’ha fet més.

Quin consell li donaria a un estudiant de la Pompeu que vulgui treballar en gestió de patrimoni?

Jo crec que dins del paràmetre de gestió, hauria d’existir una especialització en institucions públiques museístiques. Després, cal que això et doni accés a l’administració pública. No ha de reemplaçar als conservadors, ni al director artístic, tanmateix ha de tenir un gust i un interès pel patrimoni artístic. Jo he tingut molta sort de poder gaudir de tots els viatges de feina que feia. Penso que els estudiants de la Pompeu (i d’altres universitats) tenen feina a fer amb aquestes institucions que, en la gerència, no tenen autèntics especialistes. No s’acaba tot amb un màster.

Entrevista realitzada per Abdon Vilà i Martí Rossell