La totalització de la nostra societat

L’ús de càmeres de vigilància a les ciutats amb un programa informàtic al darrere, capaç de reconèixer la identitat de l’individu, és una pràctica cada cop més habitual al nostre país i a Europa. Sota la premissa central de «garantir la seguretat», es vulneren els nostres drets a la intimitat i a la llibertat de moviment anònima. I és que identificar el control amb la seguretat és un pas més cap a la totalització de la nostra societat, que temps ençà va caracteritzar-se pels valors i principis clàssics liberals, cada cop més infravalorats.

“Sota la premissa central de «garantir la seguretat», es vulneren els nostres drets a la intimitat i a la llibertat de moviment anònima.”

La instal·lació de càmeres de vigilància per abordar el problema de la inseguretat –o el propòsit de convivència, com afirma el primer article de la Llei Orgànica 4/1997– no passa, de cap de les maneres, per la restricció de la llibertat i, qui així ho pensi, està posant en perill ambdós valors. Creure que, amb càmeres que controlin fins al parpelleig pot resoldre’s un afer d’aquesta envergadura, és reduïr i simplificar una política pública i donar per perduda la compatibilitat entre llibertat i seguretat. Certs sectors ideològics haurien de reconsiderar-ho amb molta més meticulositat, per tal d’evitar un perillós futur –no gaire llunyà– o un ja esfereïdor present a alguns països del món. 

“El problema de la inseguretat no passa, de cap de les maneres, per la restricció de la llibertat.”

El fenomen de la hipervigilància és el resultat d’una concepció organicista de la societat portada a l’extrem. L’organicisme defensa que, per naturalesa, la ciutat és anterior a l’individu. Aquesta teoria ha derivat en la prevalença absoluta de la comunitat —avui, una societat de masses incontrolable— en detriment del ciutadà, quant a subjecte de dret i racional. Actualment, els comunitaristes ignoren i menyspreen l’estatus dels subjectes que conformen la societat, creient que, com el tot ve abans que la part, la part, per si sola, no val absolutament res. I això no és així; l’home és un ésser social, no un ésser gregari. Es distingeix de la resta, té idees, té autonomia racional i moral i té iniciativa pròpia.

Imatge de la Plaça de George Orwell a Barcelona, irònicament custodiada per càmares de videovigilància. El control social és un element principal a la seva novel·la distòpica 1984.

En canvi, l’individualisme mai prescindeix del fet que l’home necessita la comunitat per ésser i, alhora, respecta la part i la reconeix com el fonament imprescindible de l’existència de la societat democràtica. Com deia el filòsof i politòleg Norberto Bobbio, l’individualisme no ha de ser confós amb l’anarquisme filosòfic; el subjecte no està desvinculat del tot però, sens dubte, és independent d’ell.

L’Estat té la tasca de garantir, vetllar i no vulnerar la nostra seguretat. També quant a la llibertat. L’administració no està complint bé la seva funció quan un concepte amenaça l’altre o hi col·lideix. Quan l’Estat ens fa triar entre llibertat i seguretat —en casos com, per exemple, poder anar segurs pels carrers sense témer que ens robin—, ens està fent creure que l’una és incompatible amb l’altre, i és aquí quan la mentida s’institucionalitza i hem de fer quelcom per a denunciar-ho. Cal reconciliar l’individu amb la societat, i que la segona sigui construïda de tal manera que no sigui maligna per al primer i evitar, així, la imposició de noves opressions i la pèrdua de velles llibertats.