Mite i tragèdia d'òpera i rap

L’any 2019, el prestigiós Gran Teatre del Liceu iniciava un programa amb l’objectiu d’apropar l’òpera, la música clàssica i la dansa a un públic jove que normalment no es veia assegut a les butaques de color granat. Començava, doncs, la comunitat #Under35,  que no tan sols permetia comprar entrades a preus reduidíssims —passant dels tres dígits a només 30 euros— sinó que també afegia un gir al mateix funcionament de la institució. Si ens fixem en la imatge gràfica del projecte, podem veure clarament que l’objectiu rau en voler apartar d’escena la seriositat atribuïda a l’òpera i disfressar-la amb artistes contemporanis. El surrealisme acolorit d’Okuda San Miguel o Judit Candela són usats com a reclams per atreure aquesta demografia que tant manca en cercles culturals d’aquest tipus.

Però realment és necessari perdre l’essència del Liceu perquè els joves hi vagin? Les dues principals raons per les quals els joves no van a l’òpera són la manca de coneixement sobre el tema i, sobretot, el preu desorbitat de les entrades. Encabir-hi un altre tipus d’art que no hi pertany no és la solució, més aviat el degrada. L’art contemporani és una forma d’art igual de respectable que l’òpera però la barreja d’ambdós és el que provoca aquest desordre decadent. No es tracta de fer-los entrar a la força en un espai que no és el seu natural; es tracta que tant la música clàssica, com el rap, tinguin el seu espai d’admiració.

Els elements tradicionals són engolits pels llums de “la modernitat” al Saló dels Miralls del Liceu [fotografia: Amàlia Cillero]

“[…] realment és necessari perdre l’essència del Liceu perquè els joves hi vagin?”

La idea elitista dels grans teatres com a únics espais respectables per al consum d’art ha d’acabar. Però, malauradament, tot i voler el contrari, amb aquest projecte no es fa més que recalcar-ho. També és un error assumir, ja d’entrada, que al jovent no li agrada l’òpera, que necessitarà una distracció per poder-se-la empassar bé. En els esdeveniments exclusius, on el Saló dels Miralls es converteix en una discoteca de DJ i estands de menjar, tens la sensació que aquestes són les atraccions principals pels organitzadors. Com el gelat que t’esperava si t’acabaves tot el bròquil, l’obra agafa un paper d’entreacte entre la copa de cava que et regalen a l’entrada i la festa. Evidentment, no es pot negar que abans l’òpera ja tenia aquest component de socialització per a gent acomodada, però l’hi era intrínsec, no forçat.

Com deia Ginestà, «això d’estimar s’ha d’aprendre», i el mateix passa amb l’òpera; els joves no estem menys capacitats per gaudir-la, simplement ningú ens n’ha ensenyat. Per això, justament, té molta més importància el programa de LiceuAprèn, pensat per a infants, donant-los materials adequats per aprendre’n el màxim. Malauradament, aquesta voluntat pedagògica no la trobem a #LiceuUnder35 —en anglès, és clar, que perdre la llengua és cool—; la substitueix el paternalisme de no creure’ns compatibles amb l’art que ells ofereixen. Almenys ataquen el principal problema: l’econòmic. Però aquesta empenta ja és més que suficient; la resta d’adorns, més que ajudar, fan que el jovent no se senti respectat.