Per una universitat catalana del segle XXI

La universitat és —o hauria de ser— l’ànima i el motor d’un país. Aquell punt de trobada on es formen, comparteixen i debaten les idees que definiran com comprenem el nostre passat i avancem cap al nostre futur. Tanmateix, aquesta importància gairebé ontològica no es veu reflectida en una esfera pública catalana on, com de costum, sol regnar el silenci sobre les reformes fonamentals que necessita el país. 

La realitat és que la universitat catalana pateix severes deficiències que fa anys que frenen el seu potencial. Les podríem resumir en tres grans blocs: excessiva burocràcia, falta d’autonomia i falta de finançament. En primer lloc, l’excés de burocràcia afecta multitud d’aspectes del dia a dia universitari. Per una part, patim un envelliment sever de gran part del personal docent causat, en part, per dificultats regulatives i contractuals i, per l’altra, se’ns fa molt difícil contractar professorat internacional per les feixugues regulacions que imposa l’ANECA. Un dels efectes d’aquesta excessiva regulació és l’existència d’alts nivells d’endogàmia —el doctorand acaba de professor al mateix centre on ha estudiat— a les nostres universitats.

“La realitat és que la universitat catalana pateix severes deficiències que fa anys que frenen el seu potencial”

En segon lloc, trobem la falta de finançament. Les dades ens mostren que, des del 2009, els recursos destinats a la universitat han disminuït un 25% i estem molt per sota la mitjana de la inversió en la resta d’universitats europees. Això provoca una disminució del nombre i el prestigi dels investigadors, així com l’establiment d’una contínua precarietat que es veu incrementada per la manca de figures contractuals. No obstant això, encara que el finançament fos major, ens seguiriem trobant amb un problema d’arrel: la manca d’autonomia que tenen els centres. La regulació quasi asfixiant a la que estan sotmeses les nostres universitats redueix o elimina qualsevol autonomia per contractar professors, augmentar sous o canviar l’oferta acadèmica.

“les propostes de nou rector Oriol Amat es dirigeixen a pal·liar moltes d’aquestes deficiències”

Centrant-nos en la UPF, les propostes de nou rector Oriol Amat es dirigeixen a pal·liar moltes d’aquestes deficiències. Es vol rejovenir el personal, augmentar la contractació de professors internacionals i estabilitzar als professors visitants, entre altres coses. Per una part, aquestes propostes aborden problemes que hem assenyalat i, de fet, la UPF no hauria de ser una excepció dins del sistema universitari. Tanmateix, els reptes més importants segueixen sent competència de l’estat espanyol i la Generalitat i, tot i que se’ns comunica que s’hi està treballant, les reformes necessàries no arriben.

Breument, hauríem de desprendre’ns d’una vegada del model napoleònic, on la universitat és concebuda com una simple extensió de l’estat, i avançar cap a un model anglosaxó —mantenint la titularitat pública dels centres i reforçant les Beques Equitat— on  l’autonomia i la independència respecte del regulador n’és el tret principal. Fer-ho no només ajudaria les universitats a sortir del pantanós pou administratiu i burocràtic en què es troben, sinó que també permetria major competència i cooperació entre elles, la implementació d’innovacions educatives, més col·laboració publicoprivada i, en general, la producció de més i millor coneixement.

Ja és hora que les nostres universitats contractin els millors professors internacionals, que posem fi a la precarietat dels associats i doctorands, i aprofitem tot el talent que tenim a casa per transformar-lo en veritable coneixement. Si el sistema universitari català està sobrerepresentat als rànquings internacionals pel finançament amb què compta, imaginem què podria succeir amb la inversió i autonomia suficients per a competir amb els millors centres del món. No afrontar aquests reptes suposa un cost d’oportunitat immens per la universitat, el teixit civil, social, empresarial i, sobretot, per nosaltres mateixos: els estudiants.