Ser de dretes no està de moda

L’últim baròmetre d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió(CEO), tret a finals de novembre de l’any passat, així com l’enquesta sobre context polític a Catalunya d’un mes després, van mostrar una dada simptomàtica i m’atreviria a dir que fascinant. Ara que han passat les eleccions, no podem afirmar fins a quin punt els partits van tenir-la en compte abans de llençar-se a la campanya. Ras i curt: si ens refiem del CEO, tenim suficients motius per afirmar que a Catalunya només una minoria residual afirma ser de dretes. 

Els dos gràfics mostren que les columnes corresponents a l’espectre de les dretes tenen uns nivells de suport baixíssims. Si els partits es refiessin de les enquestes, aquest espai hauria de quedar pràcticament orfe. El mínim moviment conservador comportaria la ruïna de qui el dugués a terme. En canvi, en el primer gràfic destaca per sobre de tot la columna del 5, interpretant-ho com el centre, amb un 29,1%, que curiosament es redueix fins a l’11,7% al gràfic següent. Quan a l’enquestat se li ofereixen directament les etiquetes, l’esquerra se li menja clarament el terreny. 

Les percepcions dels ciutadans són enganyoses, però al cap i a la fi aquestes neixen d’una idea, i les idees ens marquen i influeixen. Queda prou clar que, a Catalunya, ser de dretes no està de moda. Seria interessant comprovar si existeix algun altre indret democràtic on una enquesta governamental planteja que la totalitat d’un espectre ideològic té un suport popular marginal. Fent cas als ciutadans, i traslladant-ho a l’arc parlamentari, la tradicional divisió esquerra-dreta s’hauria de convertir en una hegemonia esquerrana on l’oposició també formés part del mateix cercle. Quin tipus d’alternança governamental hi pot haver si no hi ha una mínima distinció entre les esquerres i les dretes? 

Gran part de la gent que vota partits amb aquesta etiqueta prefereix no posicionar-se ideològicament

Un altra hipòtesi per explicar el buit de la dreta és que gran part de la gent que vota partits amb aquesta etiqueta prefereix no posicionar-se ideològicament, o directament no diu la veritat. El que vindria a dir que tenim un problema democràtic de fons. S’ha aconseguit el que els amants del sentimentalisme polític volien. Reivindicar obertament el propi perfil conservador no és popular, és incòmode pels clixés que es dibuixen i fins i tot, segons el més estricte judici moral progressista, poc ètic. Ens trobem davant dels efectes d’uns representants de la dreta estatal que han jugat a normalitzar el nacionalisme retrògrad de l’extrema dreta, i d’un independentisme amb ganes de sentir-se progre que va endur-se per davant la federació de centredreta que va governar ininterrompudament vint-i-tres anys. Avui en dia sembla que això no hagi passat mai. Una amnèsia que podria considerar-se una pèrdua d’identitat. Josep Pla al·lucinaria si li diguessin que una alternativa real de dretes a Catalunya, l’epicentre de la burgesia durant dècades, no representa a gairebé ningú. Si la política és una batalla pel relat, l’esquerra l’ha acabat guanyant. Per als catalans la dreta ha passat de moda.