Els criteris per a l'obtenció de beques, a debat

“L’educació és el gran motor del desenvolupament personal. És només a través de l’educació amb la qual la filla d’un pagès pot convertir-se en metge, o el fill d’agricultors en president d’un país”. Aquesta afirmació, pronunciada pel Nobel de la Pau Nelson Mandela ens transmet dues grans veritats. En primer lloc, que l’educació té un valor intrínsec en si mateixa i, en segon lloc, que mitjançant l’esforç i el talent, l’educació és la principal generadora de mobilitat social.

És palpable avui en dia aquesta realitat? La resposta és inapel·lablement negativa. Els estudis mostren que les rendes més altes tenen una taxa d’escolarització universitària del 50%, mentre que la dels joves més vulnerables és només d’un 22%. Aquestes dades, inacceptables per un país que aspira a promoure la mobilitat social,  s’expliquen per la traducció de les desigualtats econòmiques en desigualtats acadèmiques. L’accés a la universitat hauria de ser una qüestió d’esforç i talent; una qüestió de mèrits i no de renda, però la meritocràcia no pot ser real si no existeix una igualtat d’oportunitats prèvia.

Davant d’aquesta situació s’han proposat diverses polítiques que, tot i que intenten solucionar el problema, no aborden la desigualtat d’oportunitats.

Les beques subjectes a la renda poden ser útils per permetre l’accés a la universitat a qui ja s’ha matriculat, però no tenen en compte que la majoria de desigualtats acadèmiques ja existeixen en etapes anteriors. Per tant, si volem aconseguir una igualtat d’oportunitats la inversió ha de ser prèvia, concretament a l’educació preescolar, on es generen la majoria de desigualtats acadèmiques i on està demostrat que la inversió té efectes més equitatius. La recent rebaixa de les taxes universitàries n’és un altre exemple. Tot i que el que es vol aconseguir és afavorir als alumnes més vulnerables, la baixada acaba essent regressiva, és a dir, beneficia majoritàriament a les famílies de classe mitjana i alta.

“Tot i que el que es vol aconseguir és afavorir als alumnes més vulnerables, la baixada acaba essent regressiva”

El que sembla clar és que s’han d’augmentar les beques atorgades per mèrits propis. Aquestes no només incentiven un major esforç acadèmic de tota la comunitat, sinó que també generen externalitats positives en el futur degut a que són una inversió directa en les futures investigadores i emprenedores de la nostra societat. Això no vol dir que en cap cas haguem de descartar les beques per renda, no obstant, cal valorar la possibilitat d’avançar cap a sistemes de préstecs governamentals contingents a la renda futura, un sistema que ja està present a països capdavanters com Austràlia, Nova Zelanda o Regne Unit.

En definitiva, hem d’avançar cap a un horitzó on el nivell de renda no sigui l’element determinant del futur dels joves, sinó l’esforç i el talent. No obstant, aquest futur serà irrealitzable si no s’inverteix més en educació preescolar i continuem amb un model de finançament regressiu. Les beques s’han d’atorgar als millors, sí; però el sistema educatiu s’ha de reinventar per a que els millors no siguin sempre els mateixos.