Les okupacions, a debat

Tal com estan les coses és comprensible que et preocupi perdre casa teva o, si estàs entre el 16% d’espanyols -perfectament honrats- amb segona residència (El País), pateixis pel teu lloc d’estiueig. Ara bé, potser estàs orientant la teva por equivocadament cap als okupes quan ells no són una amenaça per a tu. De fet, podrien ser una palanca de canvi per transformar el mercat immobiliari actual i contribuir a solucionar els problemes que se’n deriven.

resulta que el 95% de les okupacions no són d’habitatges de petits propietaris […]

Per començar, cal entendre que l’okupació implica necessàriament que l’habitatge en qüestió no s’utilitza. Altrament es tractaria d’un cas de violació de domicili; un delicte tipificat a la llei. És a dir, que mentre donis algun ús a la teva propietat ningú més pot fer-ho. Com s’expliquen les notícies de la tele amb petits propietaris indignats? Per la lupa mediàtica sobre casos controvertits però estadísticament irrellevants. Certament existeixen algunes situacions d’incivisme greu i s’han de condemnar, però resulta que el 95% de les okupacions no són a habitatges de petits propietaris (Obra Social Barcelona) i és que els sindicats veïnals busquen blocs buits de grans tenidors. Llavors, a qui perjudica aquest problema? Doncs bàsicament a dos col·lectius: les grans corporacions d’una banda i les pròpies famílies que okupen de l’altra. Que per què poso als okupes al sac dels perjudicats? Vegem-ho.

Les okupacions són una manifestació d’un problema social més ampli, que afecta el 19,5% dels catalans; el risc de pobresa (Idescat). I és evident que cap família decideix okupar si té una alternativa habitacional al seu abast. En conseqüència, qui vulgui acabar amb les okupacions s’ha d’enfrontar al veritable repte; l’elevat cost de l’habitatge al país. Això els joves ho coneixem de primera mà, i és que segons l’Observatori de l’Emancipació Juvenil hauríem de dedicar el 94% dels nostres sous a fer front al lloguer.

La solució passa per augmentar l’oferta d’habitatge i així satisfer millor la demanda, assolint l’equilibri de mercat. O almenys seria així si la teoria microeconòmica marginalista i la seva síntesi en les tisores marshallianes fos una font de veritat absoluta. En qualsevol cas, augmentar el parc de vivenda de lloguer tant públic com privat podria anar en la direcció adequada, però, és clar, aquest canvi pot tardar anys i mentrestant cada dia s’executen uns 50 desnonaments només a Catalunya (CGPJ).

[Les grans corporacions] són clarament menys vulnerables que les famílies […]

Detinguem-nos ara en els altres perjudicats, als que jo poc rigorosament he anomenat “grans corporacions”. S’arrisquen a haver de pactar un lloguer social o -cas extrem per a grans empreses amb immensos departaments legals- endinsar-se en un contenciós judicial que guanyaran amb tota probabilitat. Són clarament menys vulnerables que les famílies i, si bé no discutiré que generen molta activitat econòmica i milers de llocs de treball, amb les seves accions sovint empenyen a buscar sortides com ara l’okupació. Un parell d’exemples concrets són les clàusules hipotecàries abusives -condemnades per la justícia europea- i els casos d’especulació immobiliària dels fons “voltor”.

En aquest sentit, les okupacions tenen també l’efecte de pressionar a les administracions públiques per impedir pràctiques així. L’impost sobre els habitatges buits aplicat només a grans empreses és un pas en la bona direcció, que dissuadeix de mantenir buides les llars que moltes famílies necessiten. Sí, les okupacions resulten molestes i no haurien d’existir. Però abans no arribin les solucions definitives jo m’estimo més aquesta pedra a la sabata d’unes quantes corporacions amb beneficis milionaris que no pas una llosa sobre les espatlles de milers de famílies.