L'estat del benestar: l'escut contra la COVID-19

L’Estat del Benestar representa una determinada configuració del sector públic en les economies de mercat avançades, caracteritzada per la cobertura d’un menú ampli de necessitats socials sota el creixement estable de l’activitat econòmica. Tot i tenir els seus orígens al segle XIX, aquest model va venir impulsat en una estratègia de resiliència després de la Segona Guerra Mundial, comprenent que el lliure mercat era una via esgotada per cohesionar una societat. La clau per entendre l’Estat del Benestar és fugir de la idea thatcheriana on no existeix una “societat”, sinó “un conjunt d’individus”: parlem, a partir d’ara, en termes col·lectius.

Dins un Estat del Benestar, els individus paguen impostos (obligatoris i progressius en funció de la seva riquesa) i a canvi l’Administració dota els ciutadans de serveis i prestacions. Per què és així? Primerament, hem de tenir en compte que hi ha serveis (públics) que només es poden oferir a partir de la tributació conjunta, ja que a l’economia de mercat no és rendible oferir aquell servei en qüestió. Però això no és tot, qui defensi l’Estat del Benestar, haurà de partir del supòsit on ningú elegeix el seu context social, la seva família, el seu barri, el seu entorn… Els impostos i les prestacions, per tant, corresponen a un sistema de redistribució de la riquesa per garantir igualtat d’oportunitats i una cohesió entre classes dins un Estat. L’objectiu és que el context social de cadascú no determini el seu futur. No obstant això, aquest model ha estat altament criticat. Tot i plantejar una societat justa, se l’acusa constantment d’estar sempre en crisi, agreujar el dèficit públic i, sobretot, necessitar impostos alts per mantenir tota l’estructura de serveis. Alguns detractors de l’Estat del Benestar el consideren insuficient, i d’altres consideren que amb tanta cobertura social, els ciutadans no s’esforçaran prou.

La societat que millor pot respondre a la Pandèmia és la que gaudeix d’un Estat del Benestar articulat; en el nostre cas, la Sanitat té el Sistema de Salut Nacional. Fins als anys 90, l’Estat no contemplava quelcom així: les condicions per ser atès depenien de la contribució d’ingressos d’un individu i ha sigut el canvi al sistema actual el que ens ha garantit una atenció indiscriminada i solidària. Per contra, veiem com els Estats Units – l’estat meritocràtic neoliberal per excel·lència, així considerat a la literatura acadèmica – no està dissenyat per afrontar una pandèmia d’aquestes característiques. Tot i invertir més PIB en salut, el sistema privat (per molta qualitat que aquest presumeixi) no aconsegueix oferir una cobertura suficient per aturar el col·lapse social. 

Per tant, una lliçó que caldria aprendre en una perspectiva de futur, seria revalorar l’Estat del benestar i sobretot les prioritats – humanes, al final del dia – que el conformen. Se’ns presenta un ampli espai per la seva millora: caldrà reformular com podem assegurar un futur basat en la justícia social. Trobarem un “Estat del Benestar 2.0”? O entendrem diversos “estats del Benestar”? Sens dubte, haurem de pensar, debatre i arribar a consensos per tal de trobar una alternativa més sòlida abans que la crisi que vindrà divideixi més el nostre teixit social.